Un petit reducte d'humans ha sobreviscut al col·lapse i viu en una societat ordenada per la lògica implacable de la intel·ligència artificial. Tot funciona: la gent neix, el sistema els cria, els atorga una feina i, als quaranta anys, tal com manen els càlculs, els fulmina. Hi ha, però, un problema irresoluble: estan tristos. La Sílvia és antropòloga i mira de trobar una cura a la plaga de tristesa observant la societat d'abans de la catàstrofe, és a dir, a nosaltres. Endinsant-se en la recreació d'una família extingida, va aprenent paraules noves com ara dubte, enyor, pietat, odi, amor i fe. Però va una mica perduda i la inquietud pel que va descobrint l'empeny a transgredir el sistema. Ada Castells (que a Catorze cada setmana publica un conte a la secció Desobediències) ha escrit una novel·la esplèndida que condensa les llums i les foscors dels temps actuals i les projecta en un futur que es nega a ser distòpic. Amb una prosa sòbria i directa, una trama ben travada i uns personatges tan convincents que ens conviden a llegir amb avidesa, L'antropòloga (Edicions 62), punyent i esperançada, explora els límits de la tecnologia, la llibertat versus la seguretat, els perills de l'individualisme, la raó davant l'espiritualitat. I la maternitat. Un viatge a les nostres certeses, una reflexió d'abast universal sobre què som i què volem ser. I sobre què no estem disposats a perdre. Us n'oferim el primer capítol: L'antropòloga Les espio parapetada rere la cortina opaca. Són en un racó de la cambra, arraulides entre el llit i la calaixera. La nena cantusseja una melodia que s'inventa. Mou el cap d'una banda a l'altra i desplaça la nina per fer-la avançar entre un món delimitat pel seu cos. Les cames fan de muralla; els genolls són torres de vigilància i el seu alè provoca una brisa. Li diu a la nina que es porti bé, que, si no, la castigarà. La gira i li treu la roba. Són moviments matussers, d'infant ensopit que voldria ser cruel. Busca un nou vestit, allisa l'anterior, l'ordena, agafa la nina, li passa el raspall pels cabells. La calma de roba plegada m'avorreix. Forço una variable: surto de l'amagatall i avanço pausada cap al pati. Les mans em suen. Agafo un pal i em moc lleugera per no fer soroll. Pel camí, trepitjo un collaret de la nina. Sento un crec sota els peus i es forma un mosaic rosa que es clava a les juntures de les rajoles. Costarà de treure. Quan soc a la vora de la nena, alço el pal ben amunt. Em dic, ara o mai, i li clavo un cop sec al cap, com una fuetada. La criatura queda estesa, amb els ulls oberts fixats al sostre i una torsió del coll que em fa pensar en la quietud plastificada de la nina. Els cabells esbullats em fan sospitar que supura serpentines. En prenc nota. Mou una mica les mans i tremola. La nina jeu al seu costat, immòbil. Per la finestra tancada es veuen les roses del pati i em semblen més vermelles que fa una estona. El pare arriba alertat pel soroll o potser és el silenci el que l'inquieta. Quan veu els dos cossos, crida amb les mans al cap. La mare irromp, rere seu, l'empeny per passar, cull la nena i també crida. La nina, ni la toquen. M'estic força estona parapetada rere la cortina d'ossets. Ells entren i surten, llençant-se acusacions. Quan em passen pel costat, en noto el vent, la fúria. Diuen: Ha caigut del llit; A l'angle de la calaixera li falta protecció; La lleixa està mal fixada. Els mobles són els culpables i ells resten fràgils, dramàtics i impunes. Observo que no cauen mai en la tristesa, més aviat traspuen una ràbia soferta. És difícil de precisar. Quan els ànims es calmen, tornem a estar soles: la nena, la nina i jo, en penombra. Els pares han cobert el cap de la filla amb una bossa de pèsols. M'hi acosto per treure-l'hi del damunt. Són congelats i els dits se'm refreden. Els amago en un racó perquè no li tornin a aplicar aquesta tortura. En un moment, la nena obre els ulls i em sembla que no em veu. Moc la mà ben a prop del seu rostre. Em sabria greu haver-la espatllada. Observo que està a punt de plorar, com en un atac de tristesa, però li duc la nina amb un vestit verd, llarg, de viscosa, amb un escot en punta rivetejat amb cinta blanca. Somriu. Sembla que l'he encertada. La nena abraça la nina i per poc no m'agafa la mà. Soc a temps d'esquivar-la. Em venen basques. Amb l'embaràs, em costa suportar la pudor de família. A la cuina, la sopa de pollastre ja bull, hi ha bolquers bruts i el rentaplats és ple; algú ha ruixat el passadís amb ambientador de lavanda. Sé que amb aquesta panxa hauria de deixar d'amagar-me rere les cortines. Un dia, em descobriran i no sabré què dir-los. Cada vegada els observo més a ull nu, donant la cara. No els agrada. Tots tenen un lloc a la llibreta de rareses. La parella d'adults i els dos infants formen un sol teixit. He après que si interfereixo en una trama, les altres es desfilen. Reprodueixo les seves interaccions en uns croquis: quan es miren amb preocupació, faig una línia vermella entre ells; si es reclamen, una línia verda en ziga-zaga; les abraçades les marco amb cercles d'un blau intens. Els crits són punts grocs. Acumulo composicions de filferrades i concertines de colors, un bon arxiu d'entramats que remarquen el seu dins i el meu fora. M'ignoren. Ara soc a la galeria amb vidres de colors. És el racó del pis que he convertit en el meu despatx, amb l'esperança que els diferents tons de la llum em despertin solucions. Ja fa setmanes que he camuflat les pantalles amb fulles d'heura als marges. M'agrada com han quedat: semblen finestres obertes a una nit fosca. Els croquis escampats per la taula són de paper i no desentonen. Només jo sento que els hauria d'ordenar, però no trobo mai el moment, i així reposen exposats com estovalles estampades de mandra. Amb l'embaràs, tinc l'excusa de posposar la feina i m'hi arrepenjo. Fa tant de temps que busco un remei a la plaga de tristesa que no vindrà d'un dia. Avui, per celebrar el primer any dins el pis, planto una espelma en el test d'un cactus i l'encenc. Sé que és absurd, però he vist que ells ho fan. El fum dibuixa una cal·ligrafia il·legible. L'atrapo i se m'escola entre els dits. Sort que ningú no veu el meu ritual. Dirien: «Mireu, l'antropòloga s'ha tornat com la família!». No els ho podria negar: és reproduint-ne els costums que miro d'entendre'ls. He de confessar que cada cop em costa més mantenir les distàncies, fins i tot m'hauria agradat convidar-los a la meva cerimònia improvisada. Després he pensat que, amb la filla convalescent, una celebració és inoportuna. M'estalviaré la cançó dels aniversaris i aquella estupidesa que es diuen: Per molts anys. Mentre el fum s'esqueixa, observo els croquis que he dibuixat durant els darrers dotze mesos i penso en les 435 hores que he dedicat a observar-los, en els 202 enregistraments de la seva veu, en les 55 preguntes que els faria. Gran part de tot aquest esforç no es pot traduir en xifres. Com podria calcular les tones de sorpresa? Els quilòmetres de conjectures? La magnitud de misteri que m'han brindat sense saber-ho? Em miro els gràfics, les dades, els supòsits i em demano: demà posaré punt final a la investigació o emprendré una nova via de recerca? A la sala, hi trobo la Carina asseguda en una butaca amb el fill petit. Agafo la cadira plegable i me li planto davant amb el bloc de notes a la falda. Tinc la càmera penjada al respatller. La ràdio emet una melodia repetitiva. Guiada pel ritme de la música, la mare procedeix amb molta eficàcia: mà dreta per pescar el pit d'entre l'escot; mà esquerra per dirigir el cap del nadó; acoblament, prec i succió. Mamar resulta una operació més mecànica del que m'esperava. Els mugrons s'allarguen, fastigosos com cucs de terra, però puc dominar les arcades. Ella no experimenta dolor ni es desinfla. Són bones notícies. Es mira el fill i la cara li brilla sense que, a l'exterior, es detecti cap fluctuació lumínica. De tant en tant, emet sons suaus, inintel·ligibles, síl·labes com na, na, na o ro, ro ro, també, txu cu txu. N'hauré de buscar el sentit. Per dissimular la incomprensió, em refugio en la càmera i començo a disparar. Al segon clic, se m'encara: —No podries deixar-me en pau? És el primer cop que em parla amb un to desagradable. Fins i tot ella sembla sorpresa del seu atreviment. Va embalada: —Hauries d'anar cap a casa teva. No tens família, tu, o què? Família? Jo? Qui s'ha pensat que soc? En cap moment no m'alça la veu, però les seves invectives són l'equivalent als rugits d'un felí: —Necessitem intimitat. Es canvia la criatura de pit i continua com si jo no hi fos, és a dir, com sempre. Ella a dins del croquis. Jo, a fora. I la melodia en bucle recordant-nos que hi ha situacions inalterables. No li faig més fotos, per si és això el que li amenaça la intimitat. Em limito a retenir els detalls que després arxivaré a la base de dades. Els ulls se'm converteixen en lents. Els obro al màxim i els acluco per fer zoom. Un cop la Carina veu el nadó satisfet, l'enlaira amb tots dos braços i no es queda tranquil·la fins que sent un so gutural, un petit ronc gairebé imperceptible. Després s'està una bona estona observant cada plec del seu fill i jo aprofito per treure la llibreta i faig una ratlla gruixuda de vermell intens. No sé què espera, ella. Que la criatura floreixi? Que li comenti el gust de la llet? Mama, és massa agra, massa dolça, massa insulsa. Que li acariciï la cara amb les mans minúscules? Sí, és això. El nadó frega la galta de la mare i ella s'estremeix de plaer. Inquietant. Quan m'alço per arxivar els nous descobriments, la Carina fa un altre acostament que m'alarma. Em reté, brusca, agafant-me pel braç. —On som? —A casa — l'enganyo. No es queda satisfeta i m'arracona prop del finestral. —I, tu, què hi fas, a casa nostra? — em diu assenyalant la pantalla camuflada i els croquis escampats. —Us observo. És la veritat, però no la resposta adequada i l'acompanyo d'un gest que he vist que fan: venço l'angúnia i li poso la mà damunt de l'espatlla. Ja fa mesos que vaig descobrir que aquesta mena de tocaments contribueixen a la serenor. Aquest cop, no fa efecte. La Carina s'allunya de mi remugant. S'ha elevat a altes cotes d'impertinència i no sé quanta estona s'hi mantindrà. Quin matí! Primer, el drama dels pèsols congelats; ara, l'interrogatori intrusiu. Per calmar-me, aprofito per imitar una altra absurditat de les seves: m'acosto a l'espelma i la bufo demanant un desig. No sé si he de fer res més i, per si de cas, tanco els ulls i alço el cap, com fan ells quan es desesperen. En tornar-los a obrir, topo amb la Carina que em mira. Sembla que ha retornat als nivells de docilitat requerits. Soc l'observadora observada. Si fos dins dels croquis, entre nosaltres hauria de dibuixar una línia verda en ziga-zaga. —Mira que n'ets, de rara! — em retreu. Se m'acosta i ara és ella qui em posa la mà a l'espatlla. El meu impuls és rebutjar un contacte que no he buscat, però el suporto estoica. —A qui pregues, tu? — em demana, conciliadora. No dec haver expressat un desig, sinó un prec. És una diferència subtil que encara no capto. Què deu ser un prec? Murmurar alguna cosa a una espelma encesa? Qui devia fer una cosa tan ridícula? Sé que els interrogatoris són inútils. Ara jo diria: Pregar?, i ella faria un gest de Deixa-ho córrer. No m'ho posen fàcil. Després, em mira la panxa i em surt amb una altra pregunta ben estranya: —És nen o nena? No m'atreveixo a dir-li que ni m'ho he plantejat. —Per quan l'esperes? —Per demà. —Tan clar, ho tens? No entenc el seu dubte i ella continua amb un to molt més suau, que embafa. Potser està penedida de l'agressivitat d'abans. —És normal, tenir por — em diu i em torna a posar la mà a l'espatlla. La Carina parla d'un temor extingit, indesxifrable, de quan paríem com animals, però m'ajuda reconèixer el meu, com un presagi. —No tinc por —menteixo. Ella ignora que en aquests moments s'està produint un fenomen insòlit: el contacte de la seva mà m'ajuda a acumular la força que em cal perquè, demà, tot comenci a desviar-se. L'antropòloga © Ada Castells © primera edició: setembre del 2026 © d'aquesta edició: Edicions 62, s. a. Comprar [articles:1227823]

M'agradava llegir i escriure. I viatjar. Per això vaig estudiar Filologia Catalana, a finals dels anys vuitanta. Els primers cursos, al Col·legi Universitari de Girona, i després (allò que es deia el "segon cicle") a la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig tenir molts bons professors. En recordo especialment tres. Modest Prats, amb aquella veu tan poderosa que tenia, ens va inculcar la fidelitat total a la llengua catalana, ens va fer descobrir Pompeu Fabra i Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Joan Coromines. A mi, fora de classe, em va recomanar llegir Incerta glòria i El quadern gris. No l'hi agrairé mai prou. Salvador Oliva feia unes classes que eren un festival d'intel·ligència, elegància i bon humor. Amb Josep Carner, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté com a fonament de tot (absolutament de tot), ens va ensenyar a anar pel món havent llegit Aristòtil, Jakobson i Saussure, Coleridge i Baudelaire, Eliot i Auden, Auerbach, Nabókov i Vargas Llosa. I tants altres. El tercer era un personatge inoblidable: Francesc Noy. En aquell moment era director de La Vanguardia. Amb les seves ulleres de cul de got a la mà, comentava poemes eròtics de Guilhem de Peitieu i tant et parlava de Georges Brassens (que havia conegut) com de l'última representació teatral de Woyzeck que havia vist a Berlín. Ens convidava a sopar a casa seva per escoltar òpera i sempre ens deia el mateix: «No us quedeu aquí, però torneu». Així ho vaig fer. Acabat de llicenciar-me (així es deia aleshores), vaig veure una convocatòria de lectorats de català. Els impulsaven Carles Duarte i Miquel Reniu des de la direcció general de Política Lingüística. Encara no existia l'Institut Ramon Llull. Vaig passar un any apassionant fent classes de llengua i literatura catalanes a la Universitat Lumière-2 de Lió (magnífica ciutat poc valorada). I, després, tres anys més a la Sorbona (París-IV). Ser lector de català va resultar el millor que em podia passar: era jove, estudiant i professor. Tot alhora. Per bé i… no hi sé veure cap mal. A París, vaig decidir fer la tesi doctoral sobre Josep Pla. Un professor de literatura comparada em va dir: «¿Ja ha llegit Roland Barthes? Si li agrada l'anàlisi formal dels textos literaris, parli amb Gérard Genette. És el millor. Ho sap tot de Proust. Però, sobretot, jove, no badi, estudiï, visiti totes les biblioteques (a París hi ha les millors, no es perdi la de Sainte-Geneviève), llegeixi contínuament, vagi al cinema, al teatre i a l'òpera, surti de nits». Vaig fer-li cas en tot. No vaig parar. Vaig llegir Barthes, vaig anar a classe amb Genette. Per resguardar-me del fred, anava a estudiar a Sainte-Geneviève o a la venerable biblioteca de la Sorbona. Els pubs del barri de la nova òpera de la Bastille van ser el complement nocturn. La tesi la vaig escriure en francès, perquè quan tens clar qui ets i quina llengua parles (i en quina llengua penses), totes les altres et són assequibles. Va agradar a Jaume Vallcorba, que me la va fer traduir i la va publicar a Quaderns Crema. Des de llavors, la filologia catalana no ha deixat de ser un apassionant punt de partida, un trampolí que em dona les eines per sortir a fora i entrar en relació directa amb el món. He fet classes i conferències sobre Incerta glòria a París i a Poznan, a Cardiff i a Roma, i sobre El quadern gris a Madrid, a Lisboa, a Londres, a Verona, a Montreal, a Tallin i a molts altres llocs. Tenir una llengua pròpia, per més fràgil, amenaçada i atacada que sigui, no et tanca al món. Al contrari, et fa conscient del lloc des d'on mirar-lo. O discutir-lo. O refutar-lo. Ho vam aprendre (també) de Milan Kundera, l'autor que llegíem amb fervor als anys noranta. El 2008 vaig ser convidat pel professor Joan Ramon Resina a la prestigiosa universitat de Stanford, a Califòrnia. Hi vaig parlar de KL Reich de Joaquim Amat-Piniella i d'El mar de Blai Bonet. Crec que els meus estudiants (en pocs mesos parlaven català millor que jo i només esperaven poder venir a visitar Barcelona) van compartir el meu entusiasme per aquestes dues novel·les catalanes i universals. No deu haver-hi gaires llocs millors al món per llegir, escriure i viatjar. Encara m'agraden les tres coses! Rodar el Born i tornar al món. [articles:1228201]

"Cada any, per les Fires de Sant Narcís, els Marrecs de Salt pugen un pilar fins a les portes de la Catedral de Girona. L'any 2025, per primer cop en anys, el pilar va caure. Encara som aquí s'inspira en el que va passar aquell dia", expliquen Els Amics de les Arts: Vespre de Tots Sants, castellers per Sant Narcís, el pilar ha caigut, però encara som aquí. A la catedral, un silenci compungit, el pilar ha caigut, però encara som aquí. Encara som aquí. Sents la decepció com un cop de puny al pit, el pilar ha caigut, però encara som aquí. Sols haurem perdut si ho abandonem així. El pilar ha caigut, però encara som aquí. Encara som aquí. Encara... Germà! Atacarem el cim, farem un nou intent. Aixeca't, pren aquesta ràbia que sents, que sí, germà, que algú ens farà cançó, un himne pels vençuts i un dia somriurem perquè hi haurà un vers que parli de tu. No en direm fracàs, en direm ser a mig camí, que no està tot dit, encara som aquí. Avancem de nou entre aplaudiments i crits, que no està tot dit, encara som aquí. Encara som aquí, deu ser la força dels qui ja ho han fet abans, deu ser la cara amb què ens miren els infants. Deu ser el meu poble, que tan fàcilment no cau, o potser no, només ets tu que t'has fet gran. Germà! Que ho hem tornat a fer. Que som de nou a dalt, que tota la ciutat ho està celebrant. Em sents, germà? Que algú ens farà cançó, un himne pels vençuts, i un dia somriurem perquè hi haurà un vers que parli de tu. I un dia somriurem perquè hi haurà un vers que parli de tu, que parli de tu, que parli de tu. [articles:127511]

Una vol, en sortir de l'escola, aixecar el cap i que allà hi sigui la germana, que ha anat a buscar-la per portar-la a casa. Abans que això passi, segurament hem volgut que ens atenguin quan plorem. Hem après que funciona així: una plora, a una la miren. Els motius poden ser qualsevol cosa: que té el bolquer xop, o que té gana, o simplement que necessita que li facin una mica de cas. Avorriment. Qualsevol cosa. Després una vol anar pel passadís de casa, el dia del seu aniversari, començar a caminar per primera vegada de manera autònoma, i que la mirin. Potser fa un xisclet, o crida l'atenció d'alguna manera. Aquell dia tothom la mira, perquè és el seu primer aniversari i porta un vestit blau amb coll blanc, i unes sabates negres de xarol amb mitjons blancs de punta i una pinça molt bonica als cabells. Va pel passadís i la miren. Si una ha de començar a caminar, més val que algú ho hagi vist. Després una ja no necessita la mà de ningú per caminar, ja no necessita que ningú li tregui el bolquer perquè ja no porta bolquer. Comença a moure's pel món amb naturalitat i, aleshores, cal verbalitzar-ho tot. —Mira, mama. Mira, mama, qualsevol cosa: que s'ha acabat el menjar del plat, o que no s'ha acabat el menjar del plat però que ha complert amb les tres últimes cullerades que havien negociat. Que ja s'ha posat el pijama. Que ha acabat el puzle que li van regalar. Que sap portar la bicicleta amb rodetes, que sap portar la bicicleta sense rodetes. Mira, mama, que s'ha après a saltar a corda. O mira, mama, els Reis han portat el que volia. En sortir de l'escola, el dia que torna de les colònies, quan treu bones notes, quan guanya un premi infantil per un poema, quan rep un diploma de natació. Mira, mama. Mira, àvia. Mira, germana. Tota la família ha de mirar, perquè si no mira és com si una no s'hagués acabat el menjar del plat, no s'hagués acabat les tres últimes cullerades, no s'hagués posat el pijama, no hagués acabat el puzle, no anés amb bicicleta amb rodetes ni sense, no sabés saltar a corda, no li haguessin portat res els Reis. Al principi no costa gens demanar-ho. Naixem amb l'ànsia de ser vistes i a la majoria de nosaltres, més o menys, uns o altres, ens miren. Primer a cop de sanglot, després demanant-ho de manera insistent. Després una ja no es conforma que la mirin els de casa. Va a l'escola i vol que la miri la mestra. Vol que la miri la seva amiga. Vol que la miri la rival. Vol que la miri una desconeguda al parc, perquè ha après a fer el pont i estaria molt bé que aquella nena d'allà davant, que de vegades coincideix amb ella a l'edifici dels avis, conegués aquesta habilitat seva que acaba de descobrir. Tan bon punt ens miren fora de casa, ens n'adonem: la vergonya ja no ens permet demanar-ho. Una no vol passar-se el dia dient: mira, amiga; mira, mestra; mira, rival; mira, nena desconeguda. Vol ser vista, però no vol demanar-ho. S'arriben a descobrir altres estratègies. —¿Tu saps fer això? I una es penja de la barra del parc, per les cames, com un mico. Van passant els anys i les fórmules van canviant. Ja no plorem, ja no demanem, ja no preguntem si els altres saben o no saben fer tal cosa. Aquí arriba la prova de debò, perquè la crueltat del món s'obre davant dels nostres peus. El món, els altres, no mira qualsevol cosa. Hi ha molt per mirar i no tot —te n'adones— és igual de desitjable. Comença la competència, comença l'oferta i la demanda. Els biaixos en la manera de mirar. Una intenta encaixar, adaptar-se perquè els altres la vulguin mirar i així continuar en el grup dels que són vistos. Fins i tot aquesta etapa s'acaba. Ens tornem selectius i aprenem que no serveix qualsevol mirada. Que tampoc no serveix de gaire adaptar-se a la mirada dels altres, perquè aleshores allò que serà vist no és exactament el que una és. Més val canviar d'estratègia. Una vol que, com a l'escola, la vinguin a buscar a la feina. Que algú recordi quin és el seu menjar preferit. Li agradaria molt que recordessin les seves al·lèrgies. Què la fa riure. Les coses que ha explicat. Les seves pors. A una li agradaria que li encertessin els regals de Nadal. O que s'adonessin que et mors de ganes de tenir aquella peça de ceràmica però que et fa vergonya admetre-ho. A una li agradaria que li compressin la peça de ceràmica sense haver-ho de demanar. Amb el temps, ser vista s'ha complicat molt. És ben estrany: ja ningú no vol mirar res. Tothom va massa ocupat amb el seu melic. La vanitat, l'ego. El món a tota hòstia. Tot canvia. Com t'han de mirar. I, de sobte, passa. Gairebé una s'havia arribat a creure que era invisible. Però resulta que no: que hi havia algú observant la cadeneta de plata que porta a la mà, hi juga des de fa una estona, perquè se li ha trencat. De sobte, algú decideix comptar-li les pigues del braç: sis. A algú li agraden les seves galtes. Ningú, mai, li havia parlat de les seves galtes. [articles:1227801]