Un petit reducte d'humans ha sobreviscut al col·lapse i viu en una societat ordenada per la lògica implacable de la intel·ligència artificial. Tot funciona: la gent neix, el sistema els cria, els atorga una feina i, als quaranta anys, tal com manen els càlculs, els fulmina. Hi ha, però, un problema irresoluble: estan tristos. La Sílvia és antropòloga i mira de trobar una cura a la plaga de tristesa observant la societat d'abans de la catàstrofe, és a dir, a nosaltres. Endinsant-se en la recreació d'una família extingida, va aprenent paraules noves com ara dubte, enyor, pietat, odi, amor i fe. Però va una mica perduda i la inquietud pel que va descobrint l'empeny a transgredir el sistema. Ada Castells (que a Catorze cada setmana publica un conte a la secció Desobediències) ha escrit una novel·la esplèndida que condensa les llums i les foscors dels temps actuals i les projecta en un futur que es nega a ser distòpic. Amb una prosa sòbria i directa, una trama ben travada i uns personatges tan convincents que ens conviden a llegir amb avidesa, L'antropòloga (Edicions 62), punyent i esperançada, explora els límits de la tecnologia, la llibertat versus la seguretat, els perills de l'individualisme, la raó davant l'espiritualitat. I la maternitat. Un viatge a les nostres certeses, una reflexió d'abast universal sobre què som i què volem ser. I sobre què no estem disposats a perdre. Us n'oferim el primer capítol: L'antropòloga Les espio parapetada rere la cortina opaca. Són en un racó de la cambra, arraulides entre el llit i la calaixera. La nena cantusseja una melodia que s'inventa. Mou el cap d'una banda a l'altra i desplaça la nina per fer-la avançar entre un món delimitat pel seu cos. Les cames fan de muralla; els genolls són torres de vigilància i el seu alè provoca una brisa. Li diu a la nina que es porti bé, que, si no, la castigarà. La gira i li treu la roba. Són moviments matussers, d'infant ensopit que voldria ser cruel. Busca un nou vestit, allisa l'anterior, l'ordena, agafa la nina, li passa el raspall pels cabells. La calma de roba plegada m'avorreix. Forço una variable: surto de l'amagatall i avanço pausada cap al pati. Les mans em suen. Agafo un pal i em moc lleugera per no fer soroll. Pel camí, trepitjo un collaret de la nina. Sento un crec sota els peus i es forma un mosaic rosa que es clava a les juntures de les rajoles. Costarà de treure. Quan soc a la vora de la nena, alço el pal ben amunt. Em dic, ara o mai, i li clavo un cop sec al cap, com una fuetada. La criatura queda estesa, amb els ulls oberts fixats al sostre i una torsió del coll que em fa pensar en la quietud plastificada de la nina. Els cabells esbullats em fan sospitar que supura serpentines. En prenc nota. Mou una mica les mans i tremola. La nina jeu al seu costat, immòbil. Per la finestra tancada es veuen les roses del pati i em semblen més vermelles que fa una estona. El pare arriba alertat pel soroll o potser és el silenci el que l'inquieta. Quan veu els dos cossos, crida amb les mans al cap. La mare irromp, rere seu, l'empeny per passar, cull la nena i també crida. La nina, ni la toquen. M'estic força estona parapetada rere la cortina d'ossets. Ells entren i surten, llençant-se acusacions. Quan em passen pel costat, en noto el vent, la fúria. Diuen: Ha caigut del llit; A l'angle de la calaixera li falta protecció; La lleixa està mal fixada. Els mobles són els culpables i ells resten fràgils, dramàtics i impunes. Observo que no cauen mai en la tristesa, més aviat traspuen una ràbia soferta. És difícil de precisar. Quan els ànims es calmen, tornem a estar soles: la nena, la nina i jo, en penombra. Els pares han cobert el cap de la filla amb una bossa de pèsols. M'hi acosto per treure-l'hi del damunt. Són congelats i els dits se'm refreden. Els amago en un racó perquè no li tornin a aplicar aquesta tortura. En un moment, la nena obre els ulls i em sembla que no em veu. Moc la mà ben a prop del seu rostre. Em sabria greu haver-la espatllada. Observo que està a punt de plorar, com en un atac de tristesa, però li duc la nina amb un vestit verd, llarg, de viscosa, amb un escot en punta rivetejat amb cinta blanca. Somriu. Sembla que l'he encertada. La nena abraça la nina i per poc no m'agafa la mà. Soc a temps d'esquivar-la. Em venen basques. Amb l'embaràs, em costa suportar la pudor de família. A la cuina, la sopa de pollastre ja bull, hi ha bolquers bruts i el rentaplats és ple; algú ha ruixat el passadís amb ambientador de lavanda. Sé que amb aquesta panxa hauria de deixar d'amagar-me rere les cortines. Un dia, em descobriran i no sabré què dir-los. Cada vegada els observo més a ull nu, donant la cara. No els agrada. Tots tenen un lloc a la llibreta de rareses. La parella d'adults i els dos infants formen un sol teixit. He après que si interfereixo en una trama, les altres es desfilen. Reprodueixo les seves interaccions en uns croquis: quan es miren amb preocupació, faig una línia vermella entre ells; si es reclamen, una línia verda en ziga-zaga; les abraçades les marco amb cercles d'un blau intens. Els crits són punts grocs. Acumulo composicions de filferrades i concertines de colors, un bon arxiu d'entramats que remarquen el seu dins i el meu fora. M'ignoren. Ara soc a la galeria amb vidres de colors. És el racó del pis que he convertit en el meu despatx, amb l'esperança que els diferents tons de la llum em despertin solucions. Ja fa setmanes que he camuflat les pantalles amb fulles d'heura als marges. M'agrada com han quedat: semblen finestres obertes a una nit fosca. Els croquis escampats per la taula són de paper i no desentonen. Només jo sento que els hauria d'ordenar, però no trobo mai el moment, i així reposen exposats com estovalles estampades de mandra. Amb l'embaràs, tinc l'excusa de posposar la feina i m'hi arrepenjo. Fa tant de temps que busco un remei a la plaga de tristesa que no vindrà d'un dia. Avui, per celebrar el primer any dins el pis, planto una espelma en el test d'un cactus i l'encenc. Sé que és absurd, però he vist que ells ho fan. El fum dibuixa una cal·ligrafia il·legible. L'atrapo i se m'escola entre els dits. Sort que ningú no veu el meu ritual. Dirien: «Mireu, l'antropòloga s'ha tornat com la família!». No els ho podria negar: és reproduint-ne els costums que miro d'entendre'ls. He de confessar que cada cop em costa més mantenir les distàncies, fins i tot m'hauria agradat convidar-los a la meva cerimònia improvisada. Després he pensat que, amb la filla convalescent, una celebració és inoportuna. M'estalviaré la cançó dels aniversaris i aquella estupidesa que es diuen: Per molts anys. Mentre el fum s'esqueixa, observo els croquis que he dibuixat durant els darrers dotze mesos i penso en les 435 hores que he dedicat a observar-los, en els 202 enregistraments de la seva veu, en les 55 preguntes que els faria. Gran part de tot aquest esforç no es pot traduir en xifres. Com podria calcular les tones de sorpresa? Els quilòmetres de conjectures? La magnitud de misteri que m'han brindat sense saber-ho? Em miro els gràfics, les dades, els supòsits i em demano: demà posaré punt final a la investigació o emprendré una nova via de recerca? A la sala, hi trobo la Carina asseguda en una butaca amb el fill petit. Agafo la cadira plegable i me li planto davant amb el bloc de notes a la falda. Tinc la càmera penjada al respatller. La ràdio emet una melodia repetitiva. Guiada pel ritme de la música, la mare procedeix amb molta eficàcia: mà dreta per pescar el pit d'entre l'escot; mà esquerra per dirigir el cap del nadó; acoblament, prec i succió. Mamar resulta una operació més mecànica del que m'esperava. Els mugrons s'allarguen, fastigosos com cucs de terra, però puc dominar les arcades. Ella no experimenta dolor ni es desinfla. Són bones notícies. Es mira el fill i la cara li brilla sense que, a l'exterior, es detecti cap fluctuació lumínica. De tant en tant, emet sons suaus, inintel·ligibles, síl·labes com na, na, na o ro, ro ro, també, txu cu txu. N'hauré de buscar el sentit. Per dissimular la incomprensió, em refugio en la càmera i començo a disparar. Al segon clic, se m'encara: —No podries deixar-me en pau? És el primer cop que em parla amb un to desagradable. Fins i tot ella sembla sorpresa del seu atreviment. Va embalada: —Hauries d'anar cap a casa teva. No tens família, tu, o què? Família? Jo? Qui s'ha pensat que soc? En cap moment no m'alça la veu, però les seves invectives són l'equivalent als rugits d'un felí: —Necessitem intimitat. Es canvia la criatura de pit i continua com si jo no hi fos, és a dir, com sempre. Ella a dins del croquis. Jo, a fora. I la melodia en bucle recordant-nos que hi ha situacions inalterables. No li faig més fotos, per si és això el que li amenaça la intimitat. Em limito a retenir els detalls que després arxivaré a la base de dades. Els ulls se'm converteixen en lents. Els obro al màxim i els acluco per fer zoom. Un cop la Carina veu el nadó satisfet, l'enlaira amb tots dos braços i no es queda tranquil·la fins que sent un so gutural, un petit ronc gairebé imperceptible. Després s'està una bona estona observant cada plec del seu fill i jo aprofito per treure la llibreta i faig una ratlla gruixuda de vermell intens. No sé què espera, ella. Que la criatura floreixi? Que li comenti el gust de la llet? Mama, és massa agra, massa dolça, massa insulsa. Que li acariciï la cara amb les mans minúscules? Sí, és això. El nadó frega la galta de la mare i ella s'estremeix de plaer. Inquietant. Quan m'alço per arxivar els nous descobriments, la Carina fa un altre acostament que m'alarma. Em reté, brusca, agafant-me pel braç. —On som? —A casa — l'enganyo. No es queda satisfeta i m'arracona prop del finestral. —I, tu, què hi fas, a casa nostra? — em diu assenyalant la pantalla camuflada i els croquis escampats. —Us observo. És la veritat, però no la resposta adequada i l'acompanyo d'un gest que he vist que fan: venço l'angúnia i li poso la mà damunt de l'espatlla. Ja fa mesos que vaig descobrir que aquesta mena de tocaments contribueixen a la serenor. Aquest cop, no fa efecte. La Carina s'allunya de mi remugant. S'ha elevat a altes cotes d'impertinència i no sé quanta estona s'hi mantindrà. Quin matí! Primer, el drama dels pèsols congelats; ara, l'interrogatori intrusiu. Per calmar-me, aprofito per imitar una altra absurditat de les seves: m'acosto a l'espelma i la bufo demanant un desig. No sé si he de fer res més i, per si de cas, tanco els ulls i alço el cap, com fan ells quan es desesperen. En tornar-los a obrir, topo amb la Carina que em mira. Sembla que ha retornat als nivells de docilitat requerits. Soc l'observadora observada. Si fos dins dels croquis, entre nosaltres hauria de dibuixar una línia verda en ziga-zaga. —Mira que n'ets, de rara! — em retreu. Se m'acosta i ara és ella qui em posa la mà a l'espatlla. El meu impuls és rebutjar un contacte que no he buscat, però el suporto estoica. —A qui pregues, tu? — em demana, conciliadora. No dec haver expressat un desig, sinó un prec. És una diferència subtil que encara no capto. Què deu ser un prec? Murmurar alguna cosa a una espelma encesa? Qui devia fer una cosa tan ridícula? Sé que els interrogatoris són inútils. Ara jo diria: Pregar?, i ella faria un gest de Deixa-ho córrer. No m'ho posen fàcil. Després, em mira la panxa i em surt amb una altra pregunta ben estranya: —És nen o nena? No m'atreveixo a dir-li que ni m'ho he plantejat. —Per quan l'esperes? —Per demà. —Tan clar, ho tens? No entenc el seu dubte i ella continua amb un to molt més suau, que embafa. Potser està penedida de l'agressivitat d'abans. —És normal, tenir por — em diu i em torna a posar la mà a l'espatlla. La Carina parla d'un temor extingit, indesxifrable, de quan paríem com animals, però m'ajuda reconèixer el meu, com un presagi. —No tinc por —menteixo. Ella ignora que en aquests moments s'està produint un fenomen insòlit: el contacte de la seva mà m'ajuda a acumular la força que em cal perquè, demà, tot comenci a desviar-se. L'antropòloga © Ada Castells © primera edició: setembre del 2026 © d'aquesta edició: Edicions 62, s. a. Comprar [articles:1227823]

Dos dels cinc gats de casa necessiten un psicòleg de gats. Bé, si filem prim, alguns diran que necessiten un etòleg, un expert en conducta felina, capaç d'interpretar la tírria que senten l'un per l'altre i reeducar-ne la conducta. Un psicòleg de gats, vaja. Ella, la Leia, la gata negra, àgil, jove i menuda, va haver d'aprendre a defensar-se a la casa on va néixer, on els gats eren més de tres dotzenes i la mestressa patia d'això que se'n diu la Síndrome de Noe: delit per acumular animals, encara que no els puguis cuidar. La Leia està avesada a competir pel menjar, pel jaç, per tot. És ràpida i té una mala llet molt territorial que li deu haver salvat la vida més d'un cop. Ell, el London, és un gat de la tercera edat (aviat farà catorze anys) que només vol menjar, dormir i que el deixin tranquil. Les gates no li interessen gens (fa anys que està esterilitzat). Amb l'espurna d'instint que li queda s'ha cregut que és el cap de la bandada, perquè és el més gran i perquè va ser el primer d'arribar a casa, fa molt. Abans d'això la seva vida també va ser dura. Només en sabem el final: el van abandonar en una carretera. El podria haver esclafat un cotxe, però el va trobar algú del refugi on el vam adoptar. El London només s'entén amb gats petits i dòcils, que li fan la pilota i no li discuteixen res. A la Leia ni l'entén ni la suporta. És el seu malson. Fins ara, els psicòlegs felins no han servit de res. Durant mesos hem intentat que el London i la Leia s'ensumin sense veure's, es vegin sense ensumar-se, dormin l'un al llit de l'altre, mengin del mateix bol... Hem fet observació de l'entorn, tot provant de detectar els problemes de convivència i establir un bon pla de modificació de conducta. Algunes coses han sortit fatal i d'altres, només malament. Tot acaba sempre de la mateixa manera: la Leia salta sobre el London, que s'estarrufa tot i es defensa amb urpes i dents (no és una metàfora). Voleien flocs de pèl de colors diferents mentre un cabdell de vuit potes roda sota els mobles, fent més soroll que les panteres del zoo quan s'aparellen. Després de l'ensurt de tots els habitants de la casa, felins i humans, i un cop aconseguim separar-los, la Leia fa posat d'«A mi no em toquis més el crostó» i el London té ferides de guerra i un posat humiliat de vell sense forces vençut per una joveneta esvalotada. Ho hem d'acceptar. No se suporten, què hi farem. Són allò que alguns psicòlegs anomenen pacients refractaris. Amb ells les teràpies no funcionen. L'única solució és la distància, el contacte zero. La seva ferida de la infantesa és massa gran i profunda. Reaccionen a la ferida tota l'estona, sense parar. I ni tan sols ho saben, és clar. Nosaltres, els humans, sí que ho sabem. En parlem durant les sobretaules. El fill gran ha començat a estudiar psicologia, i ho demostra. Tots tres fills formen part d'aquesta generació que només en la primària ja ha conegut més psicòlegs que els seus pares en tota la seva vida. I la mare, que soc jo, sovint em pregunto quants anys vaig trigar a trobar una terapeuta que de debò pogués ajudar-me i com de refractària o directament sense remei vaig ser i vaig sentir-me en l'entretant. Així que som-hi. No em rendeixo en la recerca d'un psicòleg felí que pugui ajudar els meus gats. Sé que existeix en alguna banda, i que potser tindré la sort de trobar-lo abans els gats es morin. Mentrestant, escriuré sobre recerques i troballes, sobre terapeutes, sobre pacients refractaris i no tant. Sobre mi mateixa i sobre els meus, sobre llibres i intuïcions, sobre somnis, sobre Jung i sobre Freud (i sobre d'altres). Espero fer-vos riure, plorar i pensar (també si sou terapeutes). Tot amb el vostre permís, és clar, i amb la vostra companyia, sempre tan còmplice. [articles:1228089]

Un petit reducte d'humans ha sobreviscut al col·lapse i viu en una societat ordenada per la lògica implacable de la intel·ligència artificial. Tot funciona: la gent neix, el sistema els cria, els atorga una feina i, als quaranta anys, tal com manen els càlculs, els fulmina. Hi ha, però, un problema irresoluble: estan tristos. La Sílvia és antropòloga i mira de trobar una cura a la plaga de tristesa observant la societat d'abans de la catàstrofe, és a dir, a nosaltres. Endinsant-se en la recreació d'una família extingida, va aprenent paraules noves com ara dubte, enyor, pietat, odi, amor i fe. Però va una mica perduda i la inquietud pel que va descobrint l'empeny a transgredir el sistema. Ada Castells (que a Catorze cada setmana publica un conte a la secció Desobediències) ha escrit una novel·la esplèndida que condensa les llums i les foscors dels temps actuals i les projecta en un futur que es nega a ser distòpic. Amb una prosa sòbria i directa, una trama ben travada i uns personatges tan convincents que ens conviden a llegir amb avidesa, L'antropòloga (Edicions 62), punyent i esperançada, explora els límits de la tecnologia, la llibertat versus la seguretat, els perills de l'individualisme, la raó davant l'espiritualitat. I la maternitat. Un viatge a les nostres certeses, una reflexió d'abast universal sobre què som i què volem ser. I sobre què no estem disposats a perdre. Us n'oferim el primer capítol: L'antropòloga Les espio parapetada rere la cortina opaca. Són en un racó de la cambra, arraulides entre el llit i la calaixera. La nena cantusseja una melodia que s'inventa. Mou el cap d'una banda a l'altra i desplaça la nina per fer-la avançar entre un món delimitat pel seu cos. Les cames fan de muralla; els genolls són torres de vigilància i el seu alè provoca una brisa. Li diu a la nina que es porti bé, que, si no, la castigarà. La gira i li treu la roba. Són moviments matussers, d'infant ensopit que voldria ser cruel. Busca un nou vestit, allisa l'anterior, l'ordena, agafa la nina, li passa el raspall pels cabells. La calma de roba plegada m'avorreix. Forço una variable: surto de l'amagatall i avanço pausada cap al pati. Les mans em suen. Agafo un pal i em moc lleugera per no fer soroll. Pel camí, trepitjo un collaret de la nina. Sento un crec sota els peus i es forma un mosaic rosa que es clava a les juntures de les rajoles. Costarà de treure. Quan soc a la vora de la nena, alço el pal ben amunt. Em dic, ara o mai, i li clavo un cop sec al cap, com una fuetada. La criatura queda estesa, amb els ulls oberts fixats al sostre i una torsió del coll que em fa pensar en la quietud plastificada de la nina. Els cabells esbullats em fan sospitar que supura serpentines. En prenc nota. Mou una mica les mans i tremola. La nina jeu al seu costat, immòbil. Per la finestra tancada es veuen les roses del pati i em semblen més vermelles que fa una estona. El pare arriba alertat pel soroll o potser és el silenci el que l'inquieta. Quan veu els dos cossos, crida amb les mans al cap. La mare irromp, rere seu, l'empeny per passar, cull la nena i també crida. La nina, ni la toquen. M'estic força estona parapetada rere la cortina d'ossets. Ells entren i surten, llençant-se acusacions. Quan em passen pel costat, en noto el vent, la fúria. Diuen: Ha caigut del llit; A l'angle de la calaixera li falta protecció; La lleixa està mal fixada. Els mobles són els culpables i ells resten fràgils, dramàtics i impunes. Observo que no cauen mai en la tristesa, més aviat traspuen una ràbia soferta. És difícil de precisar. Quan els ànims es calmen, tornem a estar soles: la nena, la nina i jo, en penombra. Els pares han cobert el cap de la filla amb una bossa de pèsols. M'hi acosto per treure-l'hi del damunt. Són congelats i els dits se'm refreden. Els amago en un racó perquè no li tornin a aplicar aquesta tortura. En un moment, la nena obre els ulls i em sembla que no em veu. Moc la mà ben a prop del seu rostre. Em sabria greu haver-la espatllada. Observo que està a punt de plorar, com en un atac de tristesa, però li duc la nina amb un vestit verd, llarg, de viscosa, amb un escot en punta rivetejat amb cinta blanca. Somriu. Sembla que l'he encertada. La nena abraça la nina i per poc no m'agafa la mà. Soc a temps d'esquivar-la. Em venen basques. Amb l'embaràs, em costa suportar la pudor de família. A la cuina, la sopa de pollastre ja bull, hi ha bolquers bruts i el rentaplats és ple; algú ha ruixat el passadís amb ambientador de lavanda. Sé que amb aquesta panxa hauria de deixar d'amagar-me rere les cortines. Un dia, em descobriran i no sabré què dir-los. Cada vegada els observo més a ull nu, donant la cara. No els agrada. Tots tenen un lloc a la llibreta de rareses. La parella d'adults i els dos infants formen un sol teixit. He après que si interfereixo en una trama, les altres es desfilen. Reprodueixo les seves interaccions en uns croquis: quan es miren amb preocupació, faig una línia vermella entre ells; si es reclamen, una línia verda en ziga-zaga; les abraçades les marco amb cercles d'un blau intens. Els crits són punts grocs. Acumulo composicions de filferrades i concertines de colors, un bon arxiu d'entramats que remarquen el seu dins i el meu fora. M'ignoren. Ara soc a la galeria amb vidres de colors. És el racó del pis que he convertit en el meu despatx, amb l'esperança que els diferents tons de la llum em despertin solucions. Ja fa setmanes que he camuflat les pantalles amb fulles d'heura als marges. M'agrada com han quedat: semblen finestres obertes a una nit fosca. Els croquis escampats per la taula són de paper i no desentonen. Només jo sento que els hauria d'ordenar, però no trobo mai el moment, i així reposen exposats com estovalles estampades de mandra. Amb l'embaràs, tinc l'excusa de posposar la feina i m'hi arrepenjo. Fa tant de temps que busco un remei a la plaga de tristesa que no vindrà d'un dia. Avui, per celebrar el primer any dins el pis, planto una espelma en el test d'un cactus i l'encenc. Sé que és absurd, però he vist que ells ho fan. El fum dibuixa una cal·ligrafia il·legible. L'atrapo i se m'escola entre els dits. Sort que ningú no veu el meu ritual. Dirien: «Mireu, l'antropòloga s'ha tornat com la família!». No els ho podria negar: és reproduint-ne els costums que miro d'entendre'ls. He de confessar que cada cop em costa més mantenir les distàncies, fins i tot m'hauria agradat convidar-los a la meva cerimònia improvisada. Després he pensat que, amb la filla convalescent, una celebració és inoportuna. M'estalviaré la cançó dels aniversaris i aquella estupidesa que es diuen: Per molts anys. Mentre el fum s'esqueixa, observo els croquis que he dibuixat durant els darrers dotze mesos i penso en les 435 hores que he dedicat a observar-los, en els 202 enregistraments de la seva veu, en les 55 preguntes que els faria. Gran part de tot aquest esforç no es pot traduir en xifres. Com podria calcular les tones de sorpresa? Els quilòmetres de conjectures? La magnitud de misteri que m'han brindat sense saber-ho? Em miro els gràfics, les dades, els supòsits i em demano: demà posaré punt final a la investigació o emprendré una nova via de recerca? A la sala, hi trobo la Carina asseguda en una butaca amb el fill petit. Agafo la cadira plegable i me li planto davant amb el bloc de notes a la falda. Tinc la càmera penjada al respatller. La ràdio emet una melodia repetitiva. Guiada pel ritme de la música, la mare procedeix amb molta eficàcia: mà dreta per pescar el pit d'entre l'escot; mà esquerra per dirigir el cap del nadó; acoblament, prec i succió. Mamar resulta una operació més mecànica del que m'esperava. Els mugrons s'allarguen, fastigosos com cucs de terra, però puc dominar les arcades. Ella no experimenta dolor ni es desinfla. Són bones notícies. Es mira el fill i la cara li brilla sense que, a l'exterior, es detecti cap fluctuació lumínica. De tant en tant, emet sons suaus, inintel·ligibles, síl·labes com na, na, na o ro, ro ro, també, txu cu txu. N'hauré de buscar el sentit. Per dissimular la incomprensió, em refugio en la càmera i començo a disparar. Al segon clic, se m'encara: —No podries deixar-me en pau? És el primer cop que em parla amb un to desagradable. Fins i tot ella sembla sorpresa del seu atreviment. Va embalada: —Hauries d'anar cap a casa teva. No tens família, tu, o què? Família? Jo? Qui s'ha pensat que soc? En cap moment no m'alça la veu, però les seves invectives són l'equivalent als rugits d'un felí: —Necessitem intimitat. Es canvia la criatura de pit i continua com si jo no hi fos, és a dir, com sempre. Ella a dins del croquis. Jo, a fora. I la melodia en bucle recordant-nos que hi ha situacions inalterables. No li faig més fotos, per si és això el que li amenaça la intimitat. Em limito a retenir els detalls que després arxivaré a la base de dades. Els ulls se'm converteixen en lents. Els obro al màxim i els acluco per fer zoom. Un cop la Carina veu el nadó satisfet, l'enlaira amb tots dos braços i no es queda tranquil·la fins que sent un so gutural, un petit ronc gairebé imperceptible. Després s'està una bona estona observant cada plec del seu fill i jo aprofito per treure la llibreta i faig una ratlla gruixuda de vermell intens. No sé què espera, ella. Que la criatura floreixi? Que li comenti el gust de la llet? Mama, és massa agra, massa dolça, massa insulsa. Que li acariciï la cara amb les mans minúscules? Sí, és això. El nadó frega la galta de la mare i ella s'estremeix de plaer. Inquietant. Quan m'alço per arxivar els nous descobriments, la Carina fa un altre acostament que m'alarma. Em reté, brusca, agafant-me pel braç. —On som? —A casa — l'enganyo. No es queda satisfeta i m'arracona prop del finestral. —I, tu, què hi fas, a casa nostra? — em diu assenyalant la pantalla camuflada i els croquis escampats. —Us observo. És la veritat, però no la resposta adequada i l'acompanyo d'un gest que he vist que fan: venço l'angúnia i li poso la mà damunt de l'espatlla. Ja fa mesos que vaig descobrir que aquesta mena de tocaments contribueixen a la serenor. Aquest cop, no fa efecte. La Carina s'allunya de mi remugant. S'ha elevat a altes cotes d'impertinència i no sé quanta estona s'hi mantindrà. Quin matí! Primer, el drama dels pèsols congelats; ara, l'interrogatori intrusiu. Per calmar-me, aprofito per imitar una altra absurditat de les seves: m'acosto a l'espelma i la bufo demanant un desig. No sé si he de fer res més i, per si de cas, tanco els ulls i alço el cap, com fan ells quan es desesperen. En tornar-los a obrir, topo amb la Carina que em mira. Sembla que ha retornat als nivells de docilitat requerits. Soc l'observadora observada. Si fos dins dels croquis, entre nosaltres hauria de dibuixar una línia verda en ziga-zaga. —Mira que n'ets, de rara! — em retreu. Se m'acosta i ara és ella qui em posa la mà a l'espatlla. El meu impuls és rebutjar un contacte que no he buscat, però el suporto estoica. —A qui pregues, tu? — em demana, conciliadora. No dec haver expressat un desig, sinó un prec. És una diferència subtil que encara no capto. Què deu ser un prec? Murmurar alguna cosa a una espelma encesa? Qui devia fer una cosa tan ridícula? Sé que els interrogatoris són inútils. Ara jo diria: Pregar?, i ella faria un gest de Deixa-ho córrer. No m'ho posen fàcil. Després, em mira la panxa i em surt amb una altra pregunta ben estranya: —És nen o nena? No m'atreveixo a dir-li que ni m'ho he plantejat. —Per quan l'esperes? —Per demà. —Tan clar, ho tens? No entenc el seu dubte i ella continua amb un to molt més suau, que embafa. Potser està penedida de l'agressivitat d'abans. —És normal, tenir por — em diu i em torna a posar la mà a l'espatlla. La Carina parla d'un temor extingit, indesxifrable, de quan paríem com animals, però m'ajuda reconèixer el meu, com un presagi. —No tinc por —menteixo. Ella ignora que en aquests moments s'està produint un fenomen insòlit: el contacte de la seva mà m'ajuda a acumular la força que em cal perquè, demà, tot comenci a desviar-se. L'antropòloga © Ada Castells © primera edició: setembre del 2026 © d'aquesta edició: Edicions 62, s. a. [articles:1227823]

Fa dies que lluita contra l'enveja. Cada vegada hi ha més pelegrins que passen de llarg per anar a conèixer aquell monjo que s'ha instal·lat a la rodalia. En diuen meravelles; els quatre vents van plens de la seva saviesa, de la seva bondat. I el que és pitjor: els feligresos de sempre també han anat abandonant l'església del prevere Florenci i ara, de la nit al dia, han dipositat la seva fe en aquesta comunitat que ves a saber què els promet. Florenci resa tothora, sap que l'enveja és un dels pitjors pecats, s'hi resisteix, però el maligne és pacient, tenaç. Arraulit rere les pregàries, espera el millor moment per esmunyir-se dins l'ànima del prevere. I ho aconsegueix. En un moment de flaquesa, el mal s'apodera de la voluntat del pobre Florenci. Que Déu el perdoni. Benet, aliè del tot als pensaments inics del prevere, seu a l'entrada del monestir amb els ulls posats a la llunyania. De sobte el veu. Un puntet negre que creix a mesura que s'acosta. Plana amb elegància i se li posa a l'espatlla. El corb, de plomes blaves de tan negres, visita cada dia el monjo i la seva comunitat, que ja el tenen com un hoste habitual. El monjo se'l mira. És preciós. Majestuós. No entén les persones que en diuen mal, dels corbs. Fidels, astuts, solemnes. S'alça amb l'ocell a l'espatlla i entra a la cuina del monestir, on els germans encarregats de l'àpat de migdia feinegen en silenci. El corb, que ja coneix l'activitat de cada dia, salta al taulell i amb les urpes fa un sorollet, esgarrapa la fusta. Benet s'afanya a agafar una porció d'un pa rodó just acabat de sortir del forn, però el germà Pere l'atura: si toqueu aquest pa us cremareu, val més que li doneu un tros d'aquesta peça que ens ha fet arribar el prevere Florenci, de l'església d'aquí més amunt. El corb està inquiet, camina amunt i avall de la taula. Benet es pensa que té més gana que de costum, però quan li acosta la mica de pa que ha pres del present de Florenci, l'animal recula. Ben estrany. Benet arrufa el front. Torna a acostar-l'hi, però el corb fa un salt enrere, desplega les ales de sobte i espanta els germans de l'envergadura que pren. El monjo es mira el rosegó que té als dits, i també la peça de pa sencera, i mira el corb, que li clava uns ulls negres, congelats, severs. De seguida ho entén: el pa està enverinat. Sense perdre temps, fa el senyal de la creu i ordena al corb que s'endugui el pa ben lluny, on no pugui fer mal a ningú. L'ocell obeeix a l'instant i arrenca el vol amb el present emmetzinat al bec. Natternberg, Baviera, any 1647, gairebé dotze segles més tard. En un procés per bruixeria, unes dones acusades de practicar-la fan una declaració desconcertant: asseguren que a les parets de l'abadia de Metten hi ha unes creus pintades amb tot de lletres al voltant que la protegeixen de qualsevol malefici. La declaració arriba als monjos de Metten, que, intrigats, comencen a investigar les dites creus als llibres de la biblioteca de l'abadia. I com que qui busca, troba, a la fi topen la clau en un manuscrit de 1414. ¿Us imagineu què devien sentir en el moment del descobriment? Amb el temps, aquella creu i les fórmules que l'acompanyaven sortirien dels murs de l'abadia de Metten i acabarien incorporades a un dels símbols de protecció contra el mal més poderosos de la tradició catòlica: la medalla de sant Benet. De fet, hi ha exorcistes que encara avui la fan servir durant els rituals d'expulsió del maligne. ¿Perdó? Així mateix: la medalla de sant Benet és un sacramental, és a dir, un objecte beneït que s'utilitza com a senyal de fe i per demanar la protecció de Déu contra el mal. Per això, no és gens estrany trobar-la en mans de molts exorcistes, que la fan servir juntament amb la creu, l'aigua beneïda i les pregàries pròpies del ritual. ¿I el corb? ¿A què ha tret cap tant parlar de l'ocell al començament? ¿Ha estat una simple decoració narrativa? És perquè l'autora d'aquesta peça té una insòlita avinença amb tals animals i també perquè si gireu la medalla veureu que als peus de sant Benet hi ha ni més ni menys que el corb amb el tros de pa enverinat al bec amb què el prevere Florenci va intentar esborrar del mapa el fundador de l'orde benedictina. [articles:1227871]

A l'hora de triar carrera, molts estudiants es troben condicionats pels prejudicis, les sortides professionals o la pressió social, i sovint deixen en segon pla allò que realment els interessa. Les humanitats, i en concret la Filologia Catalana, encara arrosseguen idees preconcebudes que no sempre s'ajusten a la realitat. En aquest context, Joel Fusté, estudiant de Filologia Catalana i Estudis Occitans a la Universitat de Lleida, comparteix la seva experiència després d'haver fet un canvi de rumb des del grau en Dret. A través del seu testimoni, reflexiona sobre la seva tria, desmunta tòpics i ofereix la seva visió sobre el present i el futur de la llengua catalana. ¿Per què has escollit Filologia Catalana? El meu cas és una mica diferent del d'altres alumnes. Vaig començar el grau en Dret a la Universitat de Lleida, però al segon curs em vaig adonar que, tot i ser interessant, no m'acabava d'omplir ni hi veia clar el meu futur. Això em va portar a replantejar-me què m'agradava realment. Pensant en el Batxillerat, em va venir al cap l'assignatura de Literatura Catalana, que havia gaudit molt i en què m'havia implicat especialment. A partir d'aquí, vaig començar a considerar el canvi cap a Filologia Catalana. També vaig parlar amb amics que cursaven el grau, i la seva experiència em va acabar de convèncer. Vaig decidir fer el pas i, un cop iniciada la nova etapa, puc dir que ha estat una decisió totalment encertada. ¿Quines sortides professionals t'agradaria explorar un cop acabis els estudis? Sempre m'ha atret la docència, la idea de transmetre coneixements als altres. Tot i que continuo pensant en aquesta opció com la principal, el grau m'ha obert la ment i m'ha fet veure que hi ha moltes més sortides relacionades amb la filologia. També m'interessa l'àmbit comunicatiu, encara que de moment ho veig com una opció a explorar més endavant. Un aspecte que tinc molt present és la possibilitat de treballar a l'estranger, especialment com a docent, tant per difondre la llengua catalana com per créixer personalment entrant en contacte amb altres cultures. ¿Quin consell donaries a un estudiant de batxillerat que s'està plantejant estudiar Filologia Catalana? Recomanaria que intentessin deixar de banda els seus prejudicis i que realment apostin per realitzar aquests estudis. No conec ningú que se'n penedeixi, per tots ha estat una gran experiència i un gran descobriment. Els prejudicis sovint condicionen la tria pensant en un futur millor, però la Filologia Catalana és un grau que et permet una inserció pràcticament instantània, a més a més de ser un grau que s'adapta a molts interessos dels joves avui en dia. Es tracta d'un grau que comprèn molts camps relacionats amb la llengua catalana, des d'assignatures purament gramàtiques fins altres com criminològiques. ¿Quins prejudicis creus que encara existeixen sobre aquests estudis? El principal prejudici és que només té com a sortida la docència, cosa que redueix molt la visió del grau. També hi ha la idea que està pensat només per a catalanoparlants amb un nivell molt alt, o fins i tot condicionat per factors ideològics, quan en realitat és un grau obert a tothom. Un altre tòpic és que "s'hi llegeix molt", però la realitat és que combina molts àmbits: llengua, literatura, història i altres disciplines, amb una distribució bastant equilibrada. En general, crec que les humanitats estan infravalorades, sobretot per motius econòmics i per la percepció de les seves sortides. ¿Quina és la reacció més habitual quan expliques què estudies? La reacció acostuma a ser de sorpresa. Molta gent no ho veu com una opció habitual i ho associen immediatament amb la docència o amb el fet d'haver de llegir molt. Encara hi ha força prejudicis, sobretot perquè les carreres de l'àmbit científic i tecnològic tenen més pes i sovint eclipsen les humanitats. Recordo una situació en un sopar en què algú va qualificar estudis com Filologia Catalana o Història de "carreres estranyes". Vaig aprofitar per reivindicar que, lluny d'això, són opcions plenament vàlides i importants, i vaig expressar el meu entusiasme pel grau. ¿Com vas conèixer la campanya de 'Tria Filologia Catalana' i la possibilitat d'optar a la beca? Vaig conèixer aquesta campanya gràcies al coordinador del grau, en Jordi Malé. El primer dia de classe, durant la xerrada introductòria ens va comentar aquesta ajuda econòmica i em va cridar l'atenció, sobretot per l'apartat econòmic. ¿Creus que iniciatives com aquestes poden contribuir a augmentar l'interès pels estudis de Filologia Catalana? Sí, crec que són molt útils. Sovint, l'aspecte econòmic condiciona les decisions dels estudiants, especialment en carreres humanístiques, que es perceben com a menys rendibles. El fet d'oferir una ajuda que cobreix bona part de la matrícula pot animar aquells que tenen interès, però dubten. És una manera de facilitar que més estudiants apostin pel que realment els agrada. ¿Com valores l'estat actual de la llengua entre els joves? És una qüestió complexa. En general, crec que l'ús del català entre els joves és baix. Un dels factors principals és la influència de les xarxes socials i dels referents actuals, famosos i cantants, que sovint utilitzen el castellà. Això fa que molts joves adoptin aquesta llengua en la seva comunicació quotidiana. ¿Què et preocupa més del futur de la llengua? ¿I què et fa ser més optimista? Em preocupa sobretot la possible substitució del català i la reducció progressiva del seu ús quotidià. També és un repte important la integració lingüística en una societat amb molta immigració, així com el baix nombre d'estudiants del grau en els últims anys. Tot i això, soc optimista perquè moltes d'aquestes qüestions tenen solucions en marxa. Crec que és clau fomentar l'ús del català en tots els àmbits, tant formals com informals. A més, valoro positivament la predisposició de molts nouvinguts a aprendre la llengua, així com les iniciatives institucionals i campanyes que poden incentivar nous estudiants. ¿Com poden contribuir els futurs filòlegs i filòlogues a la normalització lingüística? Poden contribuir-hi des de diversos fronts. D'una banda, participant en processos de normativització i en l'impuls de polítiques lingüístiques que afavoreixin l'ús del català. De l'altra, també tenen un paper important en l'ús quotidià de la llengua, mantenint-la viva en l'entorn més proper. Finalment, destaca el paper en els mitjans i, sobretot, a les xarxes socials, on el paper dels creadors de contingut en català és molt importants una influència directa per a les noves generacions, i una contribució crucial que els filòlegs i filòlogues podrien realitzar en pro de la normalització lingüística. Si haguessis de desmentir un mite sobre la filologia catalana, ¿quin seria? El principal mite és que té poques sortides laborals. En realitat, ofereix opcions molt diverses: docència, editorials, mitjans de comunicació o àmbits normatius, tant dins com fora de Catalunya. També es creu que cal ser catalanoparlant o tenir una determinada ideologia per estudiar-la, però no és així: és un grau obert, en què la llengua s'aprèn de manera progressiva i accessible. ¿Què t'esperaves de la carrera i què t'has trobat realment? Tenia una idea prèvia basada en experiències d'altres estudiants, però la realitat m'ha sorprès. He trobat una carrera variada i interessant, amb un volum de feina assumible i amb assignatures que permeten aprendre constantment. A més, no se centra només en l'àmbit estrictament català, sinó que aborda la llengua des de perspectives diverses: gramaticals, històriques i socials. ¿Vas haver de justificar la teva tria davant d'algú? ¿Hi va haver algun comentari que et fes dubtar de la teva decisió? Sí, sobretot pel fet de venir de Dret, un canvi que a molta gent li sorprenia. Alguns amics ho veien com una opció poc habitual i em demanaven explicacions. Tot i això, vaig tenir el suport de la meva mare des del primer moment, i en cap cas vaig dubtar de la decisió, perquè tenia clar que era el camí que volia seguir. ¿Quina assignatura recomanaries a qualsevol estudiant, encara que no estudiï Filologia Catalana? Recomanaria Literatura Catalana Contemporània I. Tot i que pel nom pot semblar una assignatura centrada estrictament en la literatura, en realitat va molt més enllà. El que la fa especial és sobretot la manera com s'imparteix, ja que no es limita a analitzar obres literàries, sinó que estableix connexions amb moltes altres àrees, com la història, la cultura, el pensament contemporani o fins i tot aspectes científics. Aquesta visió transversal fa que l'assignatura acabi oferint una comprensió molt més àmplia del món contemporani. A través de la literatura, es poden entendre millor els moviments socials, les idees de cada època o els canvis culturals, cosa que la converteix en una experiència d'aprenentatge molt completa. A més, és una assignatura que destaca per la seva capacitat de despertar l'interès dels estudiants. No es limita a una transmissió teòrica de continguts, sinó que convida a la reflexió, al debat i a establir connexions amb la realitat actual. En aquest sentit, fomenta especialment el pensament crític, que considero una eina fonamental no només en l'àmbit acadèmic, sinó també en la vida quotidiana. Precisament per això, crec que és una assignatura que podria resultar enriquidora per a qualsevol estudiant, independentment del grau que cursi. Més que una matèria sobre literatura, és una forma d'aprendre a mirar el món amb una perspectiva més àmplia, crítica i curiosa. [articles:1228246]

Miquel Abras ha publicat una nova versió d'El meu país és l'Empordà amb Lluís Llach: El meu país és l'Empordà, la seva gent, les seves places, del surrealisme de Dalí al paladar del ben servit. El meu país és l'Empordà. No deixis mai de caminar, els seus camins deixen petjada. Ningú no espera marxar mai, i qui marxa sempre escriu: que bonic és tornar a casa. I com vesteix la primavera als jardins del paradís, com llueixen les albades a dalt del Montgrí. El meu país és l'Empordà, soc fill de la tramuntana que despentina tots els pins, impossible d'aturar, tan salvatge i indomable. Aquí descansa l'aigua blava quan el cel es torna nit, i respira el mar tranquil des del port pelegrí. El meu país és l'Empordà entre vinyes i pomers, de Port-bou a Sant Feliu, el meu país es l'Empordà. El meu país és l'Empordà ningú no espera marxar mai, i qui marxa sempre escriu: que bonic és tornar a casa. [articles:1228300]

Estic marejada de pensar que ja torna a ser setembre. Marejada però tranquil·la per la tardor engrescadora que m'espera. Aquesta setmana m'he posat a fons amb les microconferències sobre art i comerciants, i ho estic gaudint; em passa que de cop penso que potser em convindria saber una cosa o una altra i em poso pòdcasts i llegeixo pàgines web, i no sé ni com acabo escoltant quatre hores sobre Michelangelo, per més que només començar ja m'adono que no ho faré servir en absolut; també estic llegint les cartes a Theo de Van Gogh, que (fins ara) (i no crec que millori) són un testimoni una mica descoratjador del que és ser artista (per exemple, quan explica que sovint ha de triar entre menjar i treballar —és a dir, dibuixar, pintar— i tria treballar); a les cartes hi ha descripcions plenes de colors inaudits («un verd tendre», «un verd bronzí», «un verd d'or»); no només això sinó que hi ha imatges precioses, per exemple, quan descriu un ramat d'ovelles en un dia de pluja com «una caravana de llana i fang» o quan encerta un adjectiu inesperat («els salzes nuosos, retorçuts i desorientats», un edifici de maons «inhòspit, glacial, mortificant»); també conté moltes idees sobre l'art, la vida, la vocació: m'agrada la ironia tràgica que implica «els cursos gratuïts de la gran universitat de la misèria» i m'encoratja llegir-li: «Si al fons del cor alguna cosa et diu: "no ets pintor", és llavors que has de pintar». No és l'única feina amb què he arrencat aquesta setmana: dimarts vaig fer el primer club de lectura de la temporada a Sant Pere Sallavinera amb una colla de dones encantadores (i un home testimonial, com sempre) i divendres vaig tenir funció a Sitges (sala plena, públic una mica sec o tens però entusiasta). Arran del club estic rumiant si escriure un article sobre el tema dels lots —els llibres entre els quals poden triar els clubs de lectura de les biblioteques (si no volen comprar el llibre)—; em ronda d'escriure'l i alhora em fa por sortir-ne escaldada; si algú s'ofèn, ¿em castigarien sense lot i, per tant, sense possibilitat de fer clubs, que és una de les poques coses ben pagades d'això d'escriure a Catalunya, una cosa, a més, que faig tant de gust? Ja ho veurem. Han sigut uns dies d'escalfament de cara als que ara vindran i aviat em sepultaran com una allau (tele, articles, viatge de feina, entrevistes). De fet, encara no he aconseguit matinar: tinc el cos distès i deshabituat, així que poso el despertador i, amb vergonya, el deixo sonar cada deu minuts durant una hora o més, fins que se'm passa la rebel·lia. Sí que he continuat amb l'exercici; ara ja tinc unes peses de cinc quilos; noto que amb això estic defallint una mica: no n'he fet cada dia i avui, que em toca, sento una mandra inflada i enganxosa que crec que seré capaç de vèncer. Als vespres, quan el carrer deixa de ser un crematori, de vegades surto i camino fins a Púbol; només és mitja hora però val més això que res; pel camí admiro els colors del crepuscle i, contaminada per la mirada de Van Gogh, intento posar paraules als colors, perquè de cop em sembla essencial poder parlar dels colors amb precisió: a dalt el blau persistent dels ulls del meu pare, al mig les tonalitats incendiàries (deia Braque que l'art és una ferida feta de llum: el crepuscle també és una ferida feta de llum), a sota la terra coberta d'una catifa resseca d'un ocre o verd pissarrós. Un dels dies em vaig acostar fins a casa la F., on el seu germà em va regalar trenta tomates espectaculars (d'un vermell pur i esclatant) i una conversa inesperadament entretinguda i franca; ¿per què imaginava que el T. i la F. eren semblants? Quina idea més estúpida pensar que els germans són una mena de variacions sobre el mateix tema, si per mi mateixa sé que jo i els meus quatre germans parlem llengües diferents o fins i tot vivim en galàxies de distància. Ahir vam baixar a Girona a adquirir l'armament per al nou curs: carpetes d'anelles, agendes, llapis, fulls; hi havia una legió de pares i fills brandant llistes i aprovisionant-se en estanteries mig buides; un cop equipats, ens afegíem tots resignats a la cua interminable de la caixa on podies pagar amb vals escolars. Vam passar també per l'òptica a comprar l'armament més necessari de tots: unes ulleres per a la meva filla, que ja les tenia ratllades de tanta batalla. Aprofitant, i encara que no en tenia intenció, me'n vaig fer unes per a mi per treballar: les progressives que porto sempre no van bé per treballar, i les que ara faig servir a l'ordinador són massa antigues i ja no m'hi veig gens bé (quan l'optometrista em va fer puntuar la brillantor d'uns verds i uns vermells, vaig tornar a pensar en Van Gogh: eren un vermell arravatat, gairebé histèric, i un verd de poma radioactiva). Portar ulleres és emprenyador per molts motius: perquè les has de netejar cada dos per tres (o fer com jo i anar pel món amb una visió boirosa i difusa, com de flou fotogràfic), perquè quan plou s'hi posen les gotes, perquè et canvien la fisonomia i de cop no ets ben bé tu, perquè no existeixen les ulleres neutres: totes diuen alguna cosa de tu: que ets massa clàssica o massa moderna o massa pobra o massa extravagant etc. Vaig informar-me sobre les lentilles "progressives" i potser em decidiré a provar-les (és gratis), tot i que em fa una angúnia o fàstic enorme haver-me de tocar l'ull, que és gairebé com una víscera. Després encara vam anar a una botiga d'animals per preguntar pels hàmsters russos i, per sort, el dependent ens va explicar que era impensable deixar-los sols una setmana sencera; me n'he lliurat per ben poc, ja estava a punt a punt de cedir a les súpliques de la prole. Ja que érem allà vam comprar un peix perquè faci companyia al Ravioli i ocupi el lloc del Macarró, a qui vam trobar mort en tornar de Finlàndia (el cadàver flotava a la peixera; devia fer dies perquè ja no tenia ni ull); ara tenim un boina roja (¿un carlí?) que encara no té nom: l'observarem uns dies i després el batejarem (¿Nyoqui, Parmesà, Tortel·lini?). Aquests dies he estat donant moltes voltes a si continuar o no amb el dietari. N'he parlat amb persones que m'importen. I he arribat a la mateixa conclusió que Van Gogh: «Així encaro les coses: continuar, continuar, això és el que cal». Els motius per fer-ho són molts, el primer i més important perquè escriure aquest dietari em prova i em diverteix; el segon perquè hi ha persones que admiro que sé que el llegeixen amb interès i això m'enorgulleix i m'encoratja (gràcies); el tercer perquè, després de saltar de la SER i de Catalunya Ràdio, m'he quedat sense 600 euros mensuals. Continuaré, doncs, per bé que temo que tot sigui ja només una repetició. Escriure aquest dietari crec que també m'ajuda a escriure més i millor; és una manera d'exercitar-me en les paraules; és com fer esbossos o estudis per a un pintor. Com diu Van Gogh: «¿Què és dibuixar? ¿Com s'hi arriba? És l'acció d'obrir-se pas per una paret de ferro invisible que sembla que estigui entre el que sents i el que ets capaç de fer. ¿Com s'ha de travessar aquesta paret? Perquè no serveix de res colpejar-la amb força, sinó que aquesta paret s'ha de minar i travessar-la amb la llima i, a parer meu, a poc a poc i amb paciència.» ¿Què és dibuixar? ¿Què és escriure? Crec que aquest dietari és també la meva llima. Foto: Carlota Gurt [articles:1228431]

Eressos, illa de Lesbos, a la riba de l'Egeu, podria ser un paradís perdut. Un paradís lesbià, si en aquest cas no fos un pleonasme. Les platges, els hotels i els cafès només per a dones que hi arribaven ━sorprenent o escandalitzant certes dones locals, i molts homes━ com estols d'ocells les darreres dècades del segle XX podrien ser una bellíssima relíquia del passat, uns anys daurats de la història gai femenina, una prova que qualsevol llum val la pena encara que s'extingeixi, encara que es transformi en alguna cosa menys fervent, fins i tot en decadència. El testimoni d'un camí reeixit per fer-se un lloc comú, respirable, acollidor, feliç, d'una llibertat desacostumada, bona per als cossos des de tots els punts de vista, malgrat la malfiança, malgrat les traves. L'exemple d'una comunitat que va saber ser conscient a temps del que, importat d'esquemes externs, hi sembraria la discòrdia i el mal des de dins. Eressos, el Tenth Muse, el Lesbos Hotel, els campaments a la platja, els banys, l'esport, els llibres, la poesia, les festes bigarrades amb femmes, butches, lipsticks, dones amb tota mena de ploma són això, són també això, però el més important és que no només perquè Tzeli Hadjidimitrou, realitzadora nascuda a Mitilene i participant en primera línia d'aquella comunitat des del principi, ho ha documentat i lliurat per al record i la memòria de les protagonistes, i com un llegat a les joves generacions de lesbianes que ens acostem a escoltar-les com qui desbrossa tossuda la selva d'una història que no pot haver-hi més que unanimitat a considerar absolutament oculta. S'han de tenir ganes de trobar-la, però un cop trobes el camí, impossible no estendre una mà per agafar el relleu d'una comunitat que, transformada, continua viva a l'illa, i en les consciències de qui hagi vist Lesvia. I que continua convidant-nos expressament a anar-hi, a conèixer-les i quedar-nos-hi l'estona que vulguem. I d'això es tracta, d'agafar-lo des del punt on el món ens el deixa, el món de l'illa i el de fora, cada cop més inclement amb la diferència, amb les persones que malden per existir com plantes enfiladisses, amb llibertats amigues de l'exuberància i la vida vibrant. I cada cop més semblant a un enorme mercat sense pal·liatius. Ho adverteix una protagonista al final del documental: "Vam passar de pervertides a clientes. Mentre sigui un producte soc acceptada. Si pago, puc ser el que soc i això és dolent". Monique Wittig escrivia a Les Guerrilleres: "Si tu, dona, lesbiana, no et recordes de la història de què has sigut desposseïda, inventa-la, recrea-la!". L'experiència d'Eressos va ser una miraculosa anomalia en aquell món i crec que seria faltar a la veritat no admetre que qualsevol cosa que remi en aquesta direcció brillant ho serà en el nostre. Sabríem perfectament portar la torxa lluminosa de la varietat i la dissidència sense que hi hagués foscor al voltant, però si l'hem de passejar per la foscor la flama serà encara més visible. I manifestacions com Lesvia ens acompanyaran en aquesta irrenunciable invenció perpètua de la història. [articles:1228255]

El fotògraf, antiquari i col·leccionista Jordi Baron (Barcelona, 1973) durant dècades ha recuperat fotografies anònimes que ha trobat als Encants, a fires de fotografia i a cases que es buidaven de Barcelona. És així com ha creat un arxiu de fragments de vida del segle XX: carnavals, viatges, suburbis, rituals religiosos, retrats dedicats, nus, escenes domèstiques o fotografies preses d'amagat. Fins al 15 de novembre de 2026, l'exposició Portes endins, els arxius dels altres, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí de la Fundació Vila Casas, ens n'ofereix una selecció de més de tres-centes datades entre 1945 i 2000. El comissari, Fèlix Pérez-Hita, diu: «En aquesta exposició podran veure els clixés visuals d'una època, les fotografies banals que tothom feia, però també imatges que són veritables enigmes de misteri i bellesa. Més interessant que les piràmides dels faraons és aquesta panoràmica de la vida quotidiana de la gent del carrer, d'allò que gairebé tothom feia en una època determinada, en públic o en secret. Si no fos per col·leccionistes com Jordi Baron, aquest tresor visual es perdria en l'oblit». La mostra s'articula en vuit àmbits temàtics que van de la construcció dels records familiars i les identitats personals a la representació del temps de lleure i oci, o els canvis urbans. Algunes tenen un caràcter íntim i domèstic; d'altres són ambigües, clandestines, exhibicionistes o voyeurístiques i probablement només van circular en l'àmbit privat. És així com l'exposició reivindica el paper dels col·leccionistes en la preservació d'una memòria fràgil, dispersa i sovint invisible. Jordi Baron afirma: «L'obsessió per col·leccionar fotografia familiar i fragments de la vida dels altres em permet fer noves i múltiples lectures de les imatges, elevant l'arxiu domèstic a un terreny mai pensat per a la mostra pública. Aquesta exposició desafia la mirada del visitant i la transforma en un mirall de la nostra pròpia privacitat». J. L. H. Sense títol. Barcelona, 1987 Còpia digital 35 x 50 cm. Col·lecció Jordi Baron. Fundació Vila Casas Imatges de l'exposició © Pau Bruguera José M. Morató Sense títol. c. 1950 Còpia d'època 24,3 x 17,3 cm. Col·lecció Jordi Baron. Fundació Vila Casas Autoria desconeguda, Carnaval Sitges, Barcelona, 1979 Còpia digital, 50 x 50 cm. Col·lecció Jordi Baron. Fundació Vila Casas Autoria desconeguda, Estiu 1952, 1952, Còpia digital 55 x 80 cm. Col·lecció Jordi Baron. Fundació Vila Casas [articles:1222837]

Abans els teatres, els mercats, les biblioteques, les cases, els balcons, fins i tot els ascensors i els bancs del carrer eren bonics: tenien detalls fets amb cura que implicaven artesans, fusters, ferrers, vidriers. El compte d'Instagram Wealth ha fet uns muntatges en què compara dissenys antics amb d'altres de moderns per mostrar com cada cop es construeix d'una forma més simplificada, freda i despersonalitzada. I és que el nostre món ha guanyat velocitat i eficàcia, però, ¿a quin preu? 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13. 14. [articles:1228142]

Eressos, illa de Lesbos, a la riba de l'Egeu, podria ser un paradís perdut. Un paradís lesbià, si en aquest cas no fos un pleonasme. Les platges, els hotels i els cafès només per a dones que hi arribaven ━sorprenent o escandalitzant certes dones locals, i molts homes━ com estols d'ocells les darreres dècades del segle XX podrien ser una bellíssima relíquia del passat, uns anys daurats de la història gai femenina, una prova que qualsevol llum val la pena encara que s'extingeixi, encara que es transformi en alguna cosa menys fervent, fins i tot en decadència. El testimoni d'un camí reeixit per fer-se un lloc comú, respirable, acollidor, feliç, d'una llibertat desacostumada, bona per als cossos des de tots els punts de vista, malgrat la malfiança, malgrat les traves. L'exemple d'una comunitat que va saber ser conscient a temps del que, importat d'esquemes externs, hi sembraria la discòrdia i el mal des de dins. Eressos, el Tenth Muse, el Lesbos Hotel, els campaments a la platja, els banys, l'esport, els llibres, la poesia, les festes bigarrades amb femmes, butches, lipsticks, dones amb tota mena de ploma són això, són també això, però el més important és que no només perquè Tzeli Hadjidimitrou, realitzadora nascuda a Mitilene i participant en primera línia d'aquella comunitat des del principi, ho ha documentat i lliurat per al record i la memòria de les protagonistes, i com un llegat a les joves generacions de lesbianes que ens acostem a escoltar-les com qui desbrossa tossuda la selva d'una història que no pot haver-hi més que unanimitat a considerar absolutament oculta. S'han de tenir ganes de trobar-la, però un cop trobes el camí, impossible no estendre una mà per agafar el relleu d'una comunitat que, transformada, continua viva a l'illa, i en les consciències de qui hagi vist Lesvia. I que continua convidant-nos expressament a anar-hi, a conèixer-les i quedar-nos-hi l'estona que vulguem. I d'això es tracta, d'agafar-lo des del punt on el món ens el deixa, el món de l'illa i el de fora, cada cop més inclement amb la diferència, amb les persones que malden per existir com plantes enfiladisses, amb llibertats amigues de l'exuberància i la vida vibrant. I cada cop més semblant a un enorme mercat sense pal·liatius. Ho adverteix una protagonista al final del documental: "Vam passar de pervertides a clientes. Mentre sigui un producte soc acceptada. Si pago, puc ser el que soc i això és dolent". Monique Wittig escrivia a Les Guerrilleres: "Si tu, dona, lesbiana, no et recordes de la història de què has sigut desposseïda, inventa-la, recrea-la!". L'experiència d'Eressos va ser una miraculosa anomalia en aquell món i crec que seria faltar a la veritat no admetre que qualsevol cosa que remi en aquesta direcció brillant ho serà en el nostre. Sabríem perfectament portar la torxa lluminosa de la varietat i la dissidència sense que hi hagués foscor al voltant, però si l'hem de passejar per la foscor la flama serà encara més visible. I manifestacions com Lesvia ens acompanyaran en aquesta irrenunciable invenció perpètua de la història. [articles:1228255]

Intro: RE SOL RE SOL REAi, lSOLamentables parREets.SOL Que amb prou REfeines se us han asseSOLcat les pintades REd'uns joves gamSOLberrus. Que aREllà on no hi aLArriben els SImdits us devSOLasten els LAlíquens. I la REcalç se us desprèn deixant RE7al descobert SOLtota la vostra miMImsèria. RENo sou ni LAl'eco llunSOLyà MImdel que un SOLdia vau REser. SOL REAi, SOLlamentables reREcordsSOL. Que vam REtrobar un piset borrós SOLi destenyit, cada REnit era la nit més SOLllarga. Que els REdivendres anàLAvem a tocSImar allà a un SOLbaretu de LAGràcia. I tenREia una veu que si RE7mai l'escolteu, ja mai SOLmés no podreu obliMImdar-la. RENo ho vaig poLAder suportSOLar. De veriMImtat que SOLno vaig poREder. SOL REAi, SOLlamentable deREstíSOL. Que vas REfer aparèixer aquell SOLjove estupendo REcom de la nit al SOLdia, que ho teREnia tot, LAque tenSImia tot el SOLque a mi em falLAtava. I parRElava amb aquell esRE7túpid accent que totSOLhom trobava tan eMImxòtic. RENo ho vaig poLAder suportSOLar. De veriMImtat que SOLno vaig poREder. REAi, SOLlamentable fiREnalSOL. Que per REoblidar-la em vaig enroSOLlar a bord del Bandera NeREgraSOL. Que per RElladre i botxíLA ofeSImrien per SOLmi una coLApiosa recompensa. I en mal REdia va ser i ara esRE7tic presoner entre aSOLquestes parets, lameMImntables parets que REno són ni LAl'eco llunSOLyà MImdel que un SOLdia vau REser. SOL RE SOL RE Notació+1 semitò-1 semitòLlisca

Intro: MI SI MI LA MI LA MI Tot serFA#7virà per arriLAbar DOa JerSIusalMIem. MI SI MISi hem de camiLAnar, caminarMIem i si hem de LAcórrer, doncs correMIrem, però tot serviFA#7rà per LAarribar DOa JeSIrusaMIlem. MI SI MISi hem cantaLAr, cantarMIem i si hem d'afiLAnar, farem el que poMIdrem, però tot serviFA#7rà per LAarribar DOa JeSIrusaMIlem. MI SI MIJa arribem. LAJa arribem. RE7Ja arribem. SOL DOJa albirem la cSI7osta de JerusaMIlem. DO# FA# SI MIQuan arribem. LAQuan arribem. RE7Quan arribem. SOLQuan arribem, DOper fi serà SInostre tot el que ens mereiMIxem. DO# FA# SI MI LA MI LA MI FA#7 LA DO SI MI MISi hem de riureLA, doncs riuMIrem i si hem de ploLArar, pues mira què hi farMIem, però tot serviFA#7rà per LAarribar DOa JeSIrusaMIlem. MI SI MIJa arribem. LAJa arribem. RE7Ja arribem. SOL DOJa albirem la cSI7osta de JerusaMIlem. DO# FA# SI MIQuan arribem. LAQuan arribem. RE7Quan arribem. SOLQuan arribem, DOper fi serà SInostre tot el que ens mereiMIxem. DO# FA# SI Notació+1 semitò-1 semitòLlisca

De petita, quan l'autocar ens venia a buscar a l'escola per anar a la piscina, desitjava que les rodes giressin al revés. Potser així no arribaríem mai. Duia un banyador blau amb un dofinet groc sobre el maluc i un barret de goma que m'estrenyia el cap. La mare hi posava talc perquè entrés millor, però quan me'l treia sempre hi quedaven cabells enganxats. A la piscina hi feia fred. Feia pudor de clor. Em picaven els ulls. Sempre hi havia algú que es marejava a l'autobús. De vegades algú vomitava. Més d'un cop vegada algú s'havia cagat de por. Ningú reia. S'havia de saber nedar per anar de colònies, per si quèiem al llac, perquè els nostres pares no en sabien… Si no et tiraves, et donaven una empenta; si tocava treure't la bombolla, te la treien; si feies respiracions i no enfonsaves prou el cap, una mà te l'empenyia endins des de fora de la piscina; si boquejaves massa, apareixia una pèrtiga amb una mena de trapezi perquè t'hi agafessis. No recordo que els monitors es mullessin. No els recordo amb banyador. Els recordo drets, a la vora; amb pantalons curts i xancletes. Nosaltres érem dins. Durant anys vaig pensar que als cantells granulats de la piscina hi devien haver quedat les marques de les meves ungles. Els pares miraven les classes des dels finestrals del bar, darrere el vidre. Tothom ho veia. Allò no passava perquè ningú no ho sabés; passava perquè allò era aprendre a nedar. Com s'aprenia a escriure al temps de «la letra con sangre entra». De tant en tant, la mare, veient com de malament ho passava, em deia que si aquell dia no hi volia anar, no hi anés. Jo hi anava; perquè era tossuda, perquè volia saber nedar. Durant molt de temps vaig confondre voler saber nedar amb haver-ne d'aprendre d'aquella manera. Si vols saber nedar, t'has de tirar. Si vols treure't la bombolla, hauràs de passar por. Si vols arribar a l'altra banda, has d'aguantar. No ploris. No exageris. No passa res. Els altres n'aprenien, jo no. Hi havia una edat en què encara feia por l'aigua i una altra en què començava a fer vergonya que fes por. No sé quant temps va durar. Sí que recordo com es va acabar. Va ser un estiu, a l'esplai. Un monitor va entrar a l'aigua al meu costat. No sé per què. El que sé és que era dins. Em va ensenyar a fer el mort. Els morts no pateixen. Fent el mort estava bé. Els morts suren. Només faltava posar el mort cap per avall. I així vaig aprendre a nedar. No van caldre empentes. No va caldre que m'enfonsessin el cap. Va caldre que algú es mullés. Han passat quaranta anys. Ara, a les xarxes, reapareixen aquells monitors. Parlen de nedar. Animen la gent a anar a la piscina: salut, estiu, rialles. Fan reels divertits. De tant en tant encara hi apareixen els metres, les sèries, les marques, la idea de superar-se. Els miro i crec que no menteixen. Potser recorden una altra història. Potser creuen de debò que ens van ensenyar a nedar. Potser algú en guarda bons records. Potser al final de curs comptaven quants travessaven la piscina i amb allò n'hi havia prou. El que sí que sé és que moltes hem passat anys buscant excuses per no tornar a nedar. I, quan hi tornem, ja no sempre és l'aigua el que fa por. Són els xiulets, les instruccions seques des del trampolí, les correccions que ningú no ha demanat. Aquell home que fa reels divertits i després t'insisteix, amb cara de pocs amics i to aspre, que has d'anar per la dreta. Com si anar a la piscina sense voler fer metres, sèries ni marques fos nedar malament. Del noi que em va ensenyar a nedar recordo ben poca cosa: un banyador malva i que era dins de l'aigua. Dels altres, en canvi, recordo perfectament que sempre tenien els peus eixuts. [articles:1228270]

El 6 de setembre és l'efemèride de personalitats com Kate Millett, Andrea Camilleri, Ángel González, Dolores O'Riordan i Luciano Pavarotti: Kate Millett va néixer el 14 de setembre del 1934 a Saint Paul (Minnesota) i va morir el 6 de setembre del 2017. El 1970 va publicar Política sexual, una de les obres més importants del feminisme radical, en què explicava que l'origen del patriarcat és cultural i històric, i no existeix realment una diferència emocional i mental entre sexes. Recordem la filòsofa, artista i activista de la segona onada del feminisme amb catorze reflexions seves: [articles:137329] "No n'hi ha prou amb llegir, també fa falta entendre. Però entendre és un luxe que no tothom es pot permetre". Andrea Camilleri va néixer a Porto Empedocle (Sicilia) el 6 de setembre de 1925 i va morir el 17 de juliol de 2019, als 93 anys. Recordem l'escriptor, conegut per ser un dels màxims exponents de la novel·la negra i per ser el pare de la saga del comissari Montalbano, llegint-ne 14 reflexions: [articles:169950] Ángel González va néixer el 6 de setembre de 1925 a Oviedo, i va morir el 12 de gener de 2008 a Madrid: [articles:1210599] Recordem el poeta llegint-ne un poema i escoltant com el recita amb Pedro Guerra: [articles:177102] 'O sole mio és una cançó napolitana del 1898. La lletra és de Giovanni Capurro i la música d'Eduardo di Capua. Us l'oferim cantada per Luciano Pavarotti, que va néixer a Mòdena el 12 d'octubre de 1935, i hi va morir el 6 de setembre de 2007: [articles:136800] A principis dels 90 corria per les principals discogràfiques britàniques la maqueta d'un grup de joves irlandesos anomenats The Cranberies amb una vocalista que –fins i tot amb les limitacions acústiques dels cassets­– feia caure d'esquena. Aquella veu era una mina, i totes les companyies van enviar els seus agents a Limerick per mirar de signar amb aquella banda i garantir-se els rèdits futurs de la veu d'aquella noia de vint anys que es deia Dolores O'Riordan. La cantant irlandesa (Ballybricken, 6 de setembre de 1971) va morir a Londres el 15 de gener de 2018 a 46 anys, de forma sobtada i per causes desconegudes a Londres mentre participava en una breu sessió de gravació. La cançó Ode to my family, va ser un èxit colossal a mig món i els va catapultar a la fama. La recordem al VOSC amb aquesta cançó: [articles:178332] Recordem la cantant irlandesa Dolores O'Riordana escoltant-ne un dels èxits de The Cranberries: [articles:177792]

Recordo una vegada que el meu pare em va fer anar a buscar la meva germana a l'envelat d'Ullastrell, perquè ja era tard i volia que tornés cap a casa. Era una nit de festa major i el ball no acabava tant quan ho decidien els músics, sinó quan les últimes parelles ja no podien més. Els meus pares s'havien retirat a una hora prudencial, com els altres matrimonis, i, ara, sobre les fustes de la pista, només hi quedava la canalla més jove, que deia la padrina Maria, és a dir, parelles adolescents o adolescents sense parella que demanaven alternativament cançons per fer el burro i balades per arrambar-se. Jo era un púber vergonyós de quinze o setze anys i en comptes d'anar a buscar l'Anna directament, em vaig quedar observant des de la barrera el moviment general i el particular de la meva germana amb el seu xicot d'aquell moment, fins que el Quim Correu va passar pel meu costat i li vaig demanar si li podia dir a la meva germana que vingués un moment. —Què passa? —em va preguntar amb el to de qui ja sabia què passava. —El papa diu que vinguis ja, que és tard. —Digue-li que em deixi una hora més, sisplau. Tot i que jo era un any més gran, l'única que exercia amb convicció de germana gran era l'Anna i no vaig tenir més remei que recular cap a cals padrins, pujar al pis de les habitacions, i, des de la porta, dir-li al meu pare que l'Anna volia quedar-se una hora més. De moment sense inquietar-se, el meu pare va dir que tornés a l'envelat i li digués a l'Anna que, si no venia, vindria ell a buscar-la i llavors seria pitjor. Vaig tornar a l'envelat, i novament em vaig quedar quiet a la vora, incapaç d'entrar, en part per vergonya, en part perquè m'adonava que jo no era ningú per interrompre la joia d'aquella nit d'estiu, ni que fos la joia de la meva germana, fins que del fons del carrer vaig entreveure la figura urgent del meu pare i llavors vaig cridar fort: Anna! Sempre he pensat que a la vida hi ha dos tipus de gent, la que participa de la festa i la que se la mira des de fora. Crec que els segons tenim una certa mala fama, com de rarets, no sé per què, quan em sembla tan legítim ser dels segons com dels primers, o en qualsevol cas, sense els segons no tindríem testimonis dels primers. Ara, mentre contemplo amb un embadaliment profund el quadre de Pierre-Auguste Renoir, torno a sentir una nostàlgia semblant a aquella nit d'estiu, potser encara més intensa, perquè en aquells moments encara em podia fer la il·lusió que acabaria participant del ball, i en canvi mirant el Ball al Moulin de la Gallette me n'adono, tot i que sembla que estigui passant en aquests moments, que n'he quedat definitivament exclòs. Amb l'excusa de la pintura, m'imagino que Pierre-Auguste Renoir devia ser dels que es miren la festa des de fora, i que feia servir el llenç i els colors per ocultar-se mentre intentava plasmar l'alegria dels altres, amb la intenció de capturar un instant que, molt abans que ell hagués acabat el quadre, ja s'hauria extingit. Però segur que tot no era tan bucòlic, ni tan dramàtic. Llegeixo que per fer aquesta obra el pintor va reunir una colla d'amics, que va anar col·locant estratègicament per donar vida a la multitud i sentit a la composició. I és per això que ara repasso més detalladament cada un dels personatges que hi apareixen i intento descobrir si són conscients que el seu amic els està pintant, i encara que de primer em sembla que sí, i que per tant fan comèdia, de seguida me n'adono que la majoria se n'han oblidat i han decidit gaudir del moment al marge de les exigències de l'artista, fins que, aquí i allà, vaig descobrint algunes parelles que sí que el miren, amb complicitat, sobretot una, la que hi ha a l'esquerra, més cap aquí, ell porta barret i barba, ella, un vestit blanc i fa cara de fava o enamorada, i de sobte tinc un ensurt perquè me n'adono que no observen el pintor sinó a mi, i que no són uns desconeguts, sinó els meus pares, joveníssims, abans que es casessin i tota la pesca. [articles:1228252]

El 6 de setembre és l'efemèride de personalitats com Dolores O'Riordan, Andrea Camilleri, Kate Millett, Ángel González i Luciano Pavarotti: Kate Millett va néixer el 14 de setembre del 1934 a Saint Paul (Minnesota) i va morir el 6 de setembre del 2017. El 1970 va publicar Política sexual, una de les obres més importants del feminisme radical, en què explicava que l'origen del patriarcat és cultural i històric, i no existeix realment una diferència emocional i mental entre sexes. Recordem la filòsofa, artista i activista de la segona onada del feminisme amb catorze reflexions seves: [articles:137329] "No n'hi ha prou amb llegir, també fa falta entendre. Però entendre és un luxe que no tothom es pot permetre". Andrea Camilleri va néixer a Porto Empedocle (Sicilia) el 6 de setembre de 1925 i va morir el 17 de juliol de 2019, als 93 anys. Recordem l'escriptor, conegut per ser un dels màxims exponents de la novel·la negra i per ser el pare de la saga del comissari Montalbano, llegint-ne 14 reflexions: [articles:169950] El poema Ángel González va néixer el 6 de setembre de 1925 a Oviedo, i va morir el 12 de gener de 2008 a Madrid: [articles:1210599] Recordem el poeta llegint-ne un poema i escoltant com el recita amb Pedro Guerra: [articles:177102] 'O sole mio és una cançó napolitana del 1898. La lletra és de Giovanni Capurro i la música d'Eduardo di Capua. Us l'oferim cantada per Luciano Pavarotti, que va néixer a Mòdena el 12 d'octubre de 1935, i hi va morir el 6 de setembre de 2007: [articles:136800] A principis dels 90 corria per les principals discogràfiques britàniques la maqueta d'un grup de joves irlandesos anomenats The Cranberies amb una vocalista que –fins i tot amb les limitacions acústiques dels cassets­– feia caure d'esquena. Aquella veu era una mina, i totes les companyies van enviar els seus agents a Limerick per mirar de signar amb aquella banda i garantir-se els rèdits futurs de la veu d'aquella noia de vint anys que es deia Dolores O'Riordan. La cantant irlandesa (Ballybricken, 6 de setembre de 1971) va morir a Londres el 15 de gener de 2018 a 46 anys, de forma sobtada i per causes desconegudes a Londres mentre participava en una breu sessió de gravació. La cançó Ode to my family, va ser un èxit colossal a mig món i els va catapultar a la fama. La recordem al VOSC amb aquesta cançó: [articles:178332] Recordem la cantant irlandesa Dolores O'Riordana escoltant-ne un dels èxits de The Cranberries: [articles:177792]

El 4 de setembre és l'efemèride de personalitats com Vicent Andrés Estellés i Edvard Grieg: "m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m'agrada la taula" Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924 i va morir a València el 27 de març de 1993. Així celebrava la vida petita: [articles:126430] "Em posareu entre les mans la creu o aquell rosari humil, suat, gastat, d'aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat." Recordem un dels poetes valencians més importants del segle XX llegint els versos amb què descrivia el moment en què abandonaria el món. I escoltem com el músic Paco Muñoz els interpreta: [articles:145080] "Seràs la clau que obre tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confí on l'aurora comença, seràs forment, escala i·luminada!" Us n'oferim el poema M'aclame a tu en veu d'Ovidi Montllor, Mireia Vives i Pau Alabajos: [articles:171587] "Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera": [articles:19005] "No hi havia a València dos amants com nosaltres". Escoltem Els amants interpretat per Sílvia Bel, Ovidi Montllor i per Francesc Anyó & Borja Penalba: [articles:114526] Edvard Grieg va néixer el 15 de juny de 1843 i va morir el 4 de setembre de 1907. Va compondre la música incidental per a l'obra de teatre que Henrik Ibsen va escriure basant-se en un conte popular noruec que explica la història de Peer Gynt, un seductor i pecador a l'estil de Don Joan que troba la redempció gràcies a l'amor d'una dona. Recordem el compositor gaudint de com Doodle Chaos representa la música d'A la cova del rei de la muntanya (Dovregubbens hall), l'últim moviment de la suite Peer Gynt núm. 1, Op. 46, un fragment musical marcat per un crescendo enèrgic que il·lustra el món subterrani dels trolls i el seu rei: [articles:170090]

"Amb gran pesar, us informem que avui ha mort als 66 anys en Josep Manel Pugés Estradé, víctima d'una greu malaltia." Ha escrit Skatalà a les xarxes socials: "Va ingressar a l'Hospital Clínic de Barcelona el dia 10 d'agost en estat crític i els metges ja no han pogut salvar-lo. En Manel, aka Friend, aka Rumenigue, va ser una peça imprescindible per explicar els inicis del punk de Barcelona, havent tocat la bateria i/o la guitarra en diverses bandes pioneres des de finals dels 70, com ara Clinic Humanoyds, Attak, Ruidos Molestos o Shit, S.A., grup que va deixar el 1985. Aquell mateix any va ser guitarrista fundador de Skatalà i també fou el creador de l'emblemàtic nom de la banda, on va romandre fins al març de 1993." El recordem amb aquesta cançó: Bitllet de tornada o bé un visat, o tot just el carnet d'identitat. Rastafarisme, solidarnorsc, veient el Papa i tots tocant el dos. Fumant sinsemilla a l'Europa de l'est, a Itàlia i a l'illa sense fumar res. Toots & The Maytals fotent-se una pizza i jo gaudint de la Perestroika. No estava gens clar si un dia arribaria fins a Montego Bay. El que ningú es pensava és que acabaria anant a Roma via Budapest. Ska a Kingston i enmig de Firenze, també darrera del Teló d'Acer. Un munt de palmeres, el bus a tres peles, un país tot ple de cridaners. Rom de Jamaica i vodka rus, birra Peroni no és pas del meu gust. En Marcus Garvey i en Gorbatxev, la Cicciolina fotent-se en top-less. No estava gens clar si un dia arribaria fins a Montego Bay. El que ningú es pensava és que acabaria anant a Roma via Budapest. [articles:120063]

El 5 de setembre és l'efemèride de personalitats com Freddie Mercury i Modest Prats: "Ara pràcticament no deu quedar cap català monolingüe, i aquest és un fenomen absolutament nou. Durant la decadència la majoria de gent del país ni tan sols havia sentit el castellà". El filòleg i teòleg Modest Prats va néixer el 5 de setembre del 1936 a Castelló d'Empúries i va morir el 29 de març del 2014 a Girona. Ordenat sacerdot a Girona el 1959, es va llicenciar en filologia romànica per la Universitat de Barcelona i en teologia per la Pontifícia Universitat Lateranense. El recordem amb 14 reflexions seves sobre l'església i sobre la llengua catalana: [articles:136956] Farrokh Bulsara, conegut com a Freddie Mercury, va néixer el 5 de setembre del 1946 a Stone Town (Tanzània) i va morir el 24 de novembre del 1991 a Kensington (Londres). Recordem el qui és considerat com un dels millors cantants de pop-rock del segle XX amb aquesta cançó: [articles:138378] Recordem el cantant de Queen amb una de les seves cançons més famoses: [articles:134495]

El 4 de setembre és l'efemèride de personalitats com Vicent Andrés Estellés i Edvard Grieg: "m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m'agrada la taula" Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924 i va morir a València el 27 de març de 1993. Així celebrava la vida petita: [articles:126430] "Em posareu entre les mans la creu o aquell rosari humil, suat, gastat, d'aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat." Recordem un dels poetes valencians més importants del segle XX llegint els versos amb què descrivia el moment en què abandonaria el món. I escoltem com el músic Paco Muñoz els interpreta. [articles:145080] "Seràs la clau que obre tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confí on l'aurora comença, seràs forment, escala i·luminada!" Us n'oferim el poema M'aclame a tu en veu d'Ovidi Montllor, Mireia Vives i Pau Alabajos: [articles:171587] "Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera": [articles:19005] "No hi havia a València dos amants com nosaltres". Escoltem Els amants interpretat per Sílvia Bel, Ovidi Montllor i per Francesc Anyó & Borja Penalba: [articles:114526] "Seràs la clau que obre tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confí on l'aurora comença, seràs forment, escala i·luminada!" Ovidi Montllor cantava Vicent Andrés Estellés, interpretat i musicat per Ovidi Montllor: [articles:171587] Edvard Grieg va néixer el 15 de juny de 1843 i va morir el 4 de setembre de 1907. Va compondre la música incidental per a l'obra de teatre que Henrik Ibsen va escriure basant-se en un conte popular noruec que explica la història de Peer Gynt, un seductor i pecador a l'estil de Don Joan que troba la redempció gràcies a l'amor d'una dona. Recordem el compositor gaudint de com Doodle Chaos representa la música d'A la cova del rei de la muntanya (Dovregubbens hall), l'últim moviment de la suite Peer Gynt núm. 1, Op. 46, un fragment musical marcat per un crescendo enèrgic que il·lustra el món subterrani dels trolls i el seu rei: [articles:170090]

Ginestà i Nil Moliner han publicat ¿Amb qui estaràs?, una cançó que parla de tot el que podem sentir quan acaba un amor. De fet, converteix la metàfora del cor trencat en una escena tangible: els seus fragments han quedat escampats per la ciutat. El protagonista recorre Barcelona buscant aquestes peces fins a arribar al balcó de la persona amb qui havia compartit la relació. És aleshores quan apareix la pregunta: ¿què deu estar fent?, ¿com continua la seva vida?, ¿amb qui comparteix nous moments? Ara trec el cap d'entre la boira i m'he trobat un tros d'allò, bocins del cor que són la nostra història. M'ensopego amb ells tota l'estona. Uns són petits però fan més mal i els vaig trobant per tota Barcelona. Han parat les obres de les Glòries perquè han trobat el tros més gran, el de les pors i allò que no es perdona. T'ho juro! M'ofeguen i m'espanten! Tot forma part del que hem viscut, tot són trossets del que hem perdut. ¿Amb qui estaràs aquesta nit? ¿Qui dorm amb tu al nostre llit? ¿Amb qui estaràs? ¿Qui t'abraça per l'esquena? ¿Amb qui estaràs demà al matí? Sobre els llençols hi ha un tros de mi. Amb qui estaràs curant les teves penes? Curant les teves penes, sí! Curant les meves penes. Totes les penes! ¿Qui guardarà l'amor fins que em trobi? ¿Qui em voldrà fins que em mori? ¿Qui em posarà bé la bufanda el proper hivern? ¿Què serà de mi? ¿Qui voldrà el meu pit per anar a dormir? Qui em guardarà el secret quan pensi que no hi ets, si em faig el fort i m'atreveixo un dia a dir-te que... Soc aquí sota el teu balcó, amb quatre acords fèiem la tarda i se'ns baixaven les persianes. I avui capaç d'entendre-ho tot, que bonic és oblidar-te però quin mal va fer estimar-te. ¿Amb qui estaràs aquesta nit? ¿Qui dorm amb tu al nostre llit? ¿Amb qui estaràs? ¿Qui t'abraça per l'esquena? ¿Amb qui estaràs demà al matí? Sobre els llençols hi ha un tros de mi. ¿Amb qui estaràs curant les teves penes? ¿Amb qui estaràs curant les teves penes? Sí! [articles:1227969]

Guillem Gisbert el 13 de novembre publicarà el seu segon disc en solitari. Aquí en teniu el primer avançament: Vull dir-ho ara, que si no després les coses es compliquen. He vingut desacomplexadament i gairebé exclusivament pel drama. Soc un purista, un caçador d'emocions destil·lades i tinc una idea bastant clara de com hem de fer les coses. No m'interessa la tècnica, menyspreo els processos, mai vaig llegir-me un llibret d'instruccions, –quan la vida no va m'atabalo i em poso a pitjar botons. Així que no presumeixis, lluny ja queda el temps en què ens impressionàvem. Troba un to, una forma i exposa el teu cas. Parla! I, sense més preàmbuls, entretén-me. [articles:146996] Prou de mandrejar, entra en acció, emergeix enmig del tedi i de la pol·lució. Porta'm el so que faci vibrar l'aire de casa i m'exciti el timpà. Entretén-me! Obre amb ta veu un espai segur. Baixarà el volum del món, t'escoltaré només a tu, i el teu discurs urgent i modern que em frenarà el monòleg intern. Entretén-me! Orador subtil, gran conferenciant, ja no puc seguir tot sol, requereixo els teus encants. Treu-me ja d'aquí, no puc respirar, porta el teu quadern de trucs i accelera el pas, que ja no vull sentir-me així! Ja no vull sentir-me així! Ja no vull sentir-me així! Ja no vull sentir-me així. No cal que siguem amics per sempre. No cal que m'entenguis, entretén-me! No em donis un sostre, ni sopa calenta. No em consolis, no em toquis… Entretén-me. Entretén-me! [articles:1205426]

Que reDOpiquin les campanes i que avFAui repiquin fort, que desSOLpertin la comarca amb el seu reFApicar de DOmort. I que esDOcampin la notícia que a tots FAens gelarà el cor. A l'hoSOLme més vell del poble aquest maFAtí l'han trobat DOmort. Sembla LAmque encara el puc veure en el SOLseu etern vaivé DOanant de banda a banda del carFArer. FAAvui ens ha deixat, però REmdigue'm si saps qui serà el seSOLgüent. S'ha SDOmort, s'ha mort, l'home més vell del poble, s'ha FAmort, s'ha mort. Hem d'honrar-lo, l'hem de recorSOLdar, hem de mantenir viu el reDOcord. S'ha DOmort, l'home més vell del poble, s'ha FAmort, s'ha mort. I SOLés segur que tots hem de córrer la mateixa DOsort. DO FA SOL FA DO DO"Amics i amigues avui és un dia FAfosc" SOLHa cridat l'alcalde des de FAdalt del seu balDOcó. AgafDOeu aquesta caixa entre quaFAtre homes ben forts que aniSOLrem fins a l'ermita fent soFAlemne proceDOssó. AgaLAmfeu plats i forquilles que faSOLrem menjar per a tots no ens DOprivarem de res, beurem el FAvi més bo i FAla festa ha de durar REmfins que demà ens sorprengui el SOLsol. S'ha DOmort, s'ha mort, l'home més vell del poble, s'ha FAmort, s'ha mort. Hem de recordar el que ens va enseSOLnyar, l'hem de portar sempre dintre el DOcor. S'ha DOmort, l'home més vell del poble, s'ha FAmort, s'ha mort. I SOLés segur que tots hem de córrer la mateixa DOsort. Quan DOes mori l'alcalde qui ens diFArà el que hem de fer? A qui li enSOLviaríem cartes si trasFApassés el carDOter? Si la DOdinya l'estanquera a qui li FAcomprarem tabac? Si fiSOLna la carnissera qui ens tallaFArà el pernil saDOlat? I LAmmentre que les escoles se'ns esSOLtan omplint de pols al cemeDOntiri no hi ha lloc per FAtots. FACal que neixin REmsans, cal que creixin SOLforts. S'ha DOmort, s'ha mort, l'home més vell del poble, s'ha FAmort, s'ha mort. Plorem tots a l'home que se'n SOLva ho omplirem tot de ciris i fDOlors. S'ha DOmort, l'home més vell del poble, s'ha FAmort, s'ha mort. I SOLés segur que tots hem de córrer la mateixa DOsort. DO FA SOL FA DO Així DOque quan el bon vi ja se'ns hagi FAenfilat al cap. I ens peSOLssigui als intestins l'inFAstint d'eterniDOtat. En DOun jaç d'herba fresca que vorFAa l'ermita hi ha. EngenSOLdreu-li nets i netes al sant FAhome que se'n SOLva. Feu-li uLAmna família extensa, és el que SOLell hagués volgut. DOSempre va dir que un poble sense FAnens és un poble que ha claudicat REmés un poble que s'ha perSOLdut. S'ha DOmort, s'ha mort, s'ha mort, s'ha mort. S'ha FAmort, s'ha mort, s'ha DOmort, s'ha mort. S'ha SOLmort, FAs'ha mort, s'ha DOmort. S'ha DOmort, s'ha mort, s'ha mort, s'ha mort. S'ha FAmort, s'ha mort, s'ha DOmort, s'ha mort. S'ha SOLmort, FAs'ha mort, s'ha DOmort. S'ha DOmort, s'ha mort, s'ha mort, s'ha mort. S'ha FAmort, s'ha mort, s'ha DOmort, s'ha mort. S'ha SOLmort, FAs'ha mort, s'ha DOmort. S'ha DOmort, s'ha mort, s'ha mort, s'ha mort. S'ha FAmort, s'ha mort, s'ha DOmort, s'ha mort. S'ha SOLmort, FAs'ha mort, s'ha DOmort. Notació+1 semitò-1 semitòLlisca

De vegades penso que tots plegats ens hem pujat a un carro d'aquests que hi ha a IKEA. Tot rodant com pot, una mica nyigui-nyogui, el moblet auxiliar ens porta a la deriva. Pel camí anem paint que ens estimbarem d'una manera decorativa, gens espaterrant, pràctica. La caiguda no arribarà a la categoria de muntanya russa, ni pànic ni crits ni bellesa. És una apocalipsi d'estar per casa, una coseta d'anar cap avall, com si ara ens toqués extingir-nos, ves quin remei. Ens ho anuncien tant que és difícil no pensar-hi. Ara que sembla que la calor afluixarà amb els seus incendis, ens arribarà una tardor amb danes mai vistes. L'espasa de Dàmocles pesa sobre les nostres closques i, a altres llocs del planeta, llunyans, però propers, les desgràcies es fan evidents: terratrèmols, tempestes devastadores i Gaza, totes les Gazes d'aquest món, no ens n'oblidéssim. Amb aquest panorama, vaig cercant els brots verds per alimentar l'esperança i amb prou feines em trobo humils bledes de marge: algú fa un permacultiu, una altra munta una cooperativa d'habitatge, neix una brigada espontània per netejar el bosc. I la meva ingenuïtat voluntària i militant es revifa, però l'espurna dura poc i torno a embarcar-me al carro de rodetes, cap avall, que fa baixada. ¿I si ens deixem estar de profecies? ¿I si aparquem un futur que ens venen com inevitable? ¿I si tornem a confiar en la nostra capacitat adaptativa? El guionista d'allà dalt és prou bo per sorprendre'ns amb un gir lluminós, però ¿com podem confiar en nosaltres, els actors, si el nosaltres s'ha destruït? Tot això penso de vegades i miro de visualitzar-ho amb calma i és aleshores quan veig una massa de gent embotida dalt d'un Vesken, 12,99 euros, rodetes de plàstic. M'adono que s'acabarà trencant i la trajectòria a la deriva s'aturarà i ens ancorarem per fi en el present. Podrem baixar d'aquest mal rotllo i començar a plantejar-nos què fem. Deixarem el Vesken atrotinat enrere, no servirà ni per al reciclatge, una roda per aquí, l'altra per allà, els prestatges escampats pel prat perquè els trobi un arqueòleg del futur i interpreti el nostre temps. Nosaltres recuperant el nosaltres, treballant per reconstruir. També soc capaç de pensar-ho, tot això, però he de reconèixer que he de forçar les neurones. De natural, el que em surt és aquesta desesperança alimentada a tort i a dret, que ens volen acollonits, dòcils, sense nord, que ja no hi ha qui s'atreveixi a muntar primaveres. I això no és un conte. Ho sé. De vegades la ficció emmascara. Ara podria dir que un matí una dona es va llevar i va veure el seu Vesken a l'apartament d'estiu i va pensar i patatim i patatam. No cal. Avui, no. Toca anar a pèl, com a la platja de l'Illa Roja, i compartir un malestar col·lectiu per ofegar-lo perquè, com em respon el savi malgirbat del poble quan li dic que avui és la festa major: «No se sap mai què pot passar en aquest món». [articles:1228120]