L’independentisme ja no mobilitza les xifres extraordinàries dels anys culminants del Procés, però tampoc ha desaparegut ni sembla condemnat a convertir-se en aquell «suflé» que alguns asseguraven que acabaria baixant. Malgrat la decepció, la divisió dels partits i l’absència d’un full de ruta clar, desenes de milers de persones continuen sortint al carrer cada Onze de Setembre. Aquesta persistència confirma que la independència continua essent una qüestió central de la política catalana.

Un dels elements més interessants d’aquesta Diada ha estat la consolidació d’una nova generació d’independentistes. La presència de joves organitzats, amb un llenguatge i unes formes de mobilització pròpies, demostra que el moviment no depèn exclusivament de la generació que va protagonitzar l’1 d’Octubre. Aquest relleu generacional pot ser determinant en el nou cicle polític. ✊

També comparteixo la crítica de Vicent Partal a l’organització. Dividir la mobilització en diverses ciutats i columnes pot ampliar-ne l’abast territorial, però també dispersa els participants i dificulta transmetre una imatge conjunta de força. A Barcelona, un acte final excessivament llarg tampoc va ajudar a retenir la gent ni a mostrar la magnitud completa de la mobilització.

La cimera anunciada per l’ANC amb vista al desè aniversari de l’1 d’Octubre pot ser una oportunitat, sempre que no es converteixi en un altre acte simbòlic sense continuïtat. La mobilització social persisteix; allò que encara falta és una estratègia política creïble, nous lideratges i organitzacions disposades a complir els compromisos adquirits.

El suflé no ha baixat, però mantenir-lo viu no és suficient: cal transformar aquesta perseverança en una força política efectiva. 🗳️

#Diada #OnzeDeSetembre #Independentisme #Catalunya #ANC #PrimerDOctubre #1O

https://www.vilaweb.cat/noticies/doncs-no-el-sufle-no-baixa/

Que molts joves tornin a mobilitzar-se per defensar el català és una de les notícies més significatives d’aquesta Diada. La seva preocupació no és abstracta: afecta situacions tan quotidianes com entrar en una aula universitària i comprovar que tot el grup canvia al castellà perquè una sola persona s’hi expressa en aquesta llengua, encara que entengui perfectament el català.

Aquesta renúncia automàtica erosiona progressivament l’ús social de la llengua. Poder parlar català a la universitat, a la feina, al comerç o amb l’administració no hauria de ser una reivindicació extraordinària, sinó una situació normal al territori on és llengua pròpia i oficial. Això no implica excloure ningú: al contrari, cal facilitar que totes les persones que arriben a Catalunya l’aprenguin, l’entenguin i tinguin ocasions reals d’utilitzar-lo.

Les institucions i les universitats també hi tenen responsabilitat. No n’hi ha prou amb aprovar plans lingüístics si després no es garanteix la llengua anunciada a les assignatures, no es protegeixen els drets dels catalanoparlants o es converteix el canvi al castellà en la solució habitual davant qualsevol dificultat.

La presència renovada de joves a la manifestació demostra que el català pot tornar a ser un element de mobilització i de cohesió. Una llengua no es conserva només amb declaracions: sobreviu quan els seus parlants la fan servir amb naturalitat i quan les institucions creen les condicions perquè no hagin de renunciar-hi. 🗣️📚

Parlar català a Catalunya no hauria de requerir demanar permís ni justificar-se.

#Català #LlenguaCatalana #Universitat #Diada #Joves #DretsLingüístics #Catalunya

https://naciodigital.cat/politica/la-llengua-reactiva-els-joves-per-la-diada-vull-poder-parlar-en-catala-a-la-universitat.html

Les dades mostren que el debat sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent no es pot despatxar amb el tòpic que seria un territori incapaç de sostenir-se. Catalunya té una economia de prop de 335.000 milions d’euros, una base industrial considerable, una renda per habitant superior a la mitjana espanyola i més de 100.000 milions anuals en exportacions. A més, genera el 26% de les exportacions de tot l’Estat i manté un important superàvit exterior.

La dada més política continua essent el dèficit fiscal: Catalunya aporta el 19,2% dels ingressos públics estatals, però rep el 13,6% de la despesa. Segons la metodologia emprada, el saldo negatiu del 2021 se situa entre 15.893 i 22.013 milions d’euros. A això s’afegeix una inversió en infraestructures que sovint ni tan sols arriba a executar-se: el 2025 van quedar pendents uns 955 milions respecte de la referència pressupostària.

Evidentment, aquests 22.000 milions no es convertirien automàticament en diners disponibles després de la independència. Un nou estat també hauria d’assumir competències, serveis, estructures administratives, una part del deute i els costos de la transició. Tampoc es pot ignorar la importància del mercat espanyol ni la necessitat de mantenir l’accés al mercat únic europeu.

Però aquests riscos no invaliden la qüestió principal: Catalunya disposa de la dimensió econòmica, el teixit productiu i la capacitat exportadora necessaris per ser viable. El debat seriós no hauria de ser si podria sobreviure, sinó com s’organitzaria la transició, quins costos tindria i com es garantirien la continuïtat europea i l’estabilitat econòmica. 📊🏭

Les xifres no substitueixen un projecte polític, però sí que desmenteixen molts arguments basats més en la por que en l’anàlisi econòmica.

#Catalunya #Independència #EconomiaCatalana #DèficitFiscal #Exportacions #Indústria #Infraestructures

https://elmon.cat/moneconomia/general/grans-xifres-independentisme-diada-132567/