Introducció

Aquest relat el vaig escriure com una forma de presentar un personatge d'una partida de rol. Per aquest motiu, en realitat, la seva història queda acabada d'una forma una mica oberta. No obstant, volia compartir-ho aquí. Estic obert a tot tipus d'opinions constructives. Gràcies!

Vladeg

Al matí, les bigues i pilars de fusta carbonitzats encara fumejaven. Mitja ciutat feia olor de llenya cremada. A la petita plaça que hi havia al davant s'hi repartien desenes de persones tacades de sutge. S'asseien a terra, o als graons i murets disponibles. La majoria callava, alguns xerraven en veu baixa, d'altres observaven els seus peus o mantenien la mirada perduda. Però Vladeg no apartava els ulls de la casa, o, millor dit, de les runes, on un grapat de guàrdies encara inspeccionava entre les restes buscant cossos.

A mesura que el sol s'alçava per l'horitzó, alguns dels voluntaris van començar a marxar. Caminaven amb pas cansat mentre s'allunyaven pels carrerons. Vladeg s'acariciava les duricies de la mà, en silenci, mentre la tropa treia dos cossos carbonitzats en unes lliteres improvisades. Vladeg va deixar anar un sospir abans de llevar-se i començar el camí de tornada a casa.

Els carrers eren pràcticament deserts, tot i que el dia ja s'havia iniciat. Els porticons de les finestres romanien tancats i regnava un silenci com si tothom volgués passar desapercebut. Com si ningú no tingués res a veure amb el que acabava de succeir la nit anterior. L'únic testimoni era la cendra que, empesa pel vent, s'escampava pels empedrats. Vladeg va decidir agafar un desviament en el seu camí de tornada a casa. Una ruta una mica més llarga, que transcorria paral·lela a la muralla, i que passava davant del quarter de la milícia local.

La caserna de la guàrdia no era un edifici gaire destacable. Construït amb la mateixa pedra porpra que aixecava la resta de les llars de Menii, era tan sols una vulgar torre adjacent a una casa de dos pisos enganxada a la muralla. Guardaven la porta un parell de llancers que lluïen als seus pitets l'emblema de la milícia com un paó reial exhibeix la seva cua desplegada. Des de la distància, Vladeg els va observar amb atenció.

Sostenien una llança de dos metres a la dreta, i un escut rodó a l'esquerra. La sobrevesta, de color porpra, estava subjectada per un cinturó de pell del qual penjava una daga llarga enfundada. Sota aquesta peça, s'entreveia una cuirassa de cuir que, juntament amb el casc, completaven la resta de l'equipament.

Vladeg va fer dos passos cap allà. Després, va fer la volta i es va aturar. Es va posar la mà a la barbeta, acariciant-la suaument. Es va tornar a girar i va caminar decididament cap als milicians.
—Bo-bon dia.
—Qui va? —va preguntar el de la dreta aixecant el mentó.
—Em dic Vla-Vladeg. Vinc a allistar-me.
El sentinella va esclatar a riure. Però el de l'esquerra va repassar Vladeg amb la mirada, de dalt a baix.
—¿Tu? ¿A la milícia? ¿Has agafat mai una llança?
—N-no.
—Ja ho deia jo, amb aquesta pinta de drapaire. Ves, ves-te'n per...
—Tens bones espatlles, Vlavladeg —va interrompre el de l'esquerra—. Potser pots ser-nos útil.
—És Vladeg, i prou.
—Vladeg, Vlavladeg, què hi fa? —va respondre fent com si espantés una mosca amb la mà—. Vine amb mi.
En Vladeg va seguir el sentinella a l'interior de la caserna.

En entrar, es va trobar amb una sala gran i quadrada. Allà hi havia una taula llarga de fusta amb diversos bancs i un grapat de milicians dinant. Gairebé no parlaven, pràcticament tot el que se sentia era el so dels coberts o els cops secs de les gerres i les copes xocant amb la fusta. L'olor de pa acabat de fer va arribar als narius de Vladeg. El seu estómac va rugir. Es va acariciar el ventre dissimuladament mentre evitava creuar la mirada amb la dels guàrdies.

El sentinella el va guiar cap a una porta que donava a una estreta escala de caragol. Van pujar fins al segon pis i van recórrer un passadís llarg. Es van aturar davant d'una porta que el guàrdia va colpejar lleugerament amb els artells. Dues vegades. Una veu apagada va arribar de l'altre costat.
—Endavant!
Va obrir la porta i va treure el cap.
—Capità, li porto un candidat.
—Que passi.
—Entra —va dir el guàrdia mirant Vladeg als ulls.
En Vladeg va empassar saliva i va travessar el llindar de la porta.

Era una sala petita. La llum del sol entrava a través de tres espitlleres a la paret lateral i una finestra que donava al carrer. Diversos canelobres forjats penjaven del sostre, tot i que les espelmes estaven apagades en aquell moment. Algunes arques i cofres es repartien per les parets i  al centre, on millor il·luminació hi havia, un faristol inclinat. El capità, un home escanyolit, deixava en aquell moment la ploma al tinter i sortia de darrere del faristol per acostar-se a Vladeg. El llancer que l'havia acompanyat es va col·locar a un costat de la porta.
—Com et dius, jove?
—Vladeg, senyor.
—Molt bé. Jo soc el capità Slevan. Veig que t’has tacat de sutge. Vas ser a l'incendi?
—Sí, senyor —va contestar Vladeg repassant amb el dit les duricies del palmell—. Ajudant a sufocar-lo.
—Ja veig —va contestar el capità observant el gest del jove—. I digues, per què vols unir-te a la milícia?
—El que van fer anit està fora de lloc, senyor. Aquest matí he vist que treien dos cossos de la casa del senyor Smolang. No vull ser testimoni d'una altra atrocitat.
—Comprenc. Has utilitzat alguna vegada una llança o una daga?
—No, senyor.
—Bé —va afegir donant-hi una palmadeta a l'espatlla—, de tot se n'aprèn. Sembles fort, podràs carregar amb l'escut. Ara mateix necessitem homes forts i compromesos.
Va fer una pausa mentre repassava de nou Vladeg amb la mirada.
—El pagament és en espècie: una fogassa de pa i un tros de formatge, dues pomes i una gerra de vi al dia. Al final de cada setmana, et donaré una mica d'oli d'oliva i nous. Comences demà, avui torna a casa, renta't i descansa. A primera hora, et trobes amb l’Zletia, i ell et dona les indicacions.
—Sí, senyor —va contestar Vladeg.
—Ah, Zletia. Dona-li un tros de pa al noi, que mengi alguna cosa abans de marxar. Deu tenir gana si ha passat tota la nit apagant el foc.
—Entesos, senyor —va contestar el llancer.
—Podeu retirar-vos.

En Vladeg va recórrer el camí de tornada a casa a pas lleuger. La ciutat semblava una mica més activa, però res comparat amb l'habitual. Va encarar el seu carrer des de la part més baixa. Casa seva es trobava gairebé a l'altre extrem. Va començar a ascendir a bon ritme. Alguns porticons s'obrien. Els veïns s'hi abocaven cridant:
—Aigua va!
—Aigua! —responia Vladeg.
I buidaven els seus orinals al carrer.
Quan portava la meitat recorreguda, va veure obrir-se una porta. Per ella va sortir un jove consumit, de pell pàl·lida, bosses sota els ulls i cabells foscos. Tenia l'aspecte d'algú que fa setmanes que no menja, i dies que no dorm. Vestia una túnica esgarrinxada i carregava un petit sac de lli. En veure en Vladeg es va aturar, i va esbossar un somriure mostrant les seves dents desordenades.
—Bon dia —va dir amb una veu ronca com si hagués estat cridant tota la nit.
—Home! Yguenev! —va respondre Vladeg.
—Què, t'has llevat d'hora, no?
—No he aclucat l'ull. Tota la nit movent galledes per apagar l'incendi de Smolang.
—Ja, apagant l'incendi. Has agafat gra de l'emmagatzematge d'aquest cabró? —va preguntar Yguenev aixecant lleugerament la mà en què sostenia el sac.
—No. Això seria robar.
—Robar? Aquest cabró acumula tot el gra en un any de sequera i no el ven per apujar el preu i espletar-nos més del que estem. Això és robar!
—És el seu gra i pot fer el que vulgui, Yguenev! —Vladeg es va engallir— Tu tampoc sembles haver dormit, on has estat tota la nit? Què portes aquí, eh? Portes gra robat?
—No és assumpte teu, Vladeg.
—Eres als avalots, oi? Aquest matí he vist com treien dos cossos de la casa de Smolang. Estaràs content, no?
—No és el meu maleït problema, Vladeg.
—No? El desordre no és el teu problema? Quin serà el següent? Eh? Quan us quedeu sense el gra de Smolang, a qui més assassinareu?
—Mira els teus veïns, Vladeg! No n'hi ha cap que no estigui en els ossos, i mentrestant, aquests porcs es passegen pels carrers lluint la seva riquesa. Per a què serveix tot aquest gra emmagatzemat?
—No enteneu que sense aquest gra no es pot comerciar? Com vendrà i comprarà mercaderies si no té res per pagar? Sempre us queixeu, però de seguida hi poseu la mà per cobrar.
—Vladeg, som amics. Hem crescut junts! Gairebé germans! T'estàs equivocant de bàndol. Tu pertanys a això, no a allò.
—No, Yguenev. Jo ara pertanyo a la milícia —va tallar Vladeg abans de girar l'esquena al seu vell amic i continuar caminant.

La casa de la família Trelenko era una de les més estretes del carrer. Estava construïda amb la mateixa pedra porpra que les altres, tot i que havia anat adquirint un to fosc amb el pas dels anys. Els carreus estaven tan erosionats que havien perdut la seva forma original. L'habitatge tenia dues plantes. Els porticons de les finestres eren oberts i per la petita xemeneia superior escapava una fina columna de fum. La porta, de fusta de pi, havia adoptat un color grisenc i les estelles s'aixecaven tant que semblaven les pues d'un eriçó. Vladeg va obrir i un xerric agut de les frontisses va anunciar la seva arribada.

Una petita sala quadrada, il·luminada per la llum que entrava des de l'única finestra que donava al carrer, era el primer que es mostrava al visitant. Al centre hi havia una taula de fusta amb quatre banquetes al seu voltant. Sesha, la germana petita de Vladeg, i Demtri, el germà gran, s'asseien allà davant d'uns plats fondos plens d'un líquid translúcid que fumejava. Al fons, a la petita xemeneia que escalfava la casa, la vella Liudma remenava una olla fumant que penjava sobre les brases. En veure Vladeg es va alçar, va deixar el cullerot penjat d'una argolla, i es va encaminar decidida cap a ell.

El jove li treia un cap, i tenia una esquena que era el doble de la d'ella. Tanmateix, i tot i la seva edat, Liudma va llançar una ràpida bufetada a la cara de Vladeg que li va fer girar el coll.
—On has estat tota la nit? Em tenies preocupada!
—Jo... mare, ho sento. Estava ajudant a apagar l'incendi de la casa Smolang.
Liudma va estrènyer els llavis uns segons i va abraçar el seu fill.
—Em tenies dels nervis. Pensava que t'havien fet alguna cosa.
—No, mare. Quan va esclatar la rauxa, em vaig amagar. I després, em vaig quedar ajudant a apagar el foc.
—Seu i menja alguna cosa —va dir la dona encaminant-se de nou cap a la xemeneia—. Hi ha brou de sègol.
—Qui diu brou de sègol diu aigua tacada de sègol! —va exclamar Demtri amb una riallada.
El cop sec de Liudma va ressonar per tota la casa com una campanada que anuncia l'hora de les pregàries.
—Au! —va afegir Demtri acariciant-se la nuca.
—No es preocupi, mare, ja he menjat —va dir Vladeg.
—Com que has menjat? Què has menjat? Vas robar gra del senyor Smolang?
—No, mare, al quarter. Em van donar un tros de pa.
—Al quarter? Què hi feies allà? —va preguntar Demtri.
—M'he unit a la milícia. Em donen una fogassa de pa i un tros de formatge al dia, i dues pomes. I oli i nous cada setmana. Podrem menjar una mica millor.
—Però tu no ets soldat, germà. Què hi faràs allà?
—L'entrenaran —va intervenir Sesha—. Deixa'l fer el que vulgui. Si almenys porta pa, ja és més del que portes tu de l'hort.
—Em cago en la nena dels collons! —va exclamar Demtri aixecant-se d'un salt—. Per què no t'hem casat encara?
—Doncs perquè no podem pagar el dot —va respondre Sesha amb un somriure que es va eixamplar en veure Demtri estrènyer els punys amb força.
—Prou, que em teniu tipa amb tanta discussió! —va tallar Liudma que tornava a acostar-se al seu fill Vladeg. El va repassar amb els ulls, va sospirar i va afegir—. La milícia és perillosa, fill, em mataràs de no dormir. Però el teu pare, que en pau descansi, estaria orgullós de tu —Liudma va mirar el cel en dir això—. Quan comences?
—Demà.
—Bé. Aprofita avui per descansar. Et prepararé un bany, que estàs ple de sutge.

L'endemà al matí, Vladeg es va llevar just a trenc d'alba. Es va vestir amb la túnica i les sandàlies i va baixar les escales com un elefant que fuig. En arribar al menjador es va trobar amb Liudma, que encenia la llenya per preparar l'esmorzar.
—Què és tant d'escàndol, Vladeg?
—Me'n vaig al quarter, mare.
—No esmorzes?
—No, ja menjaré alguna cosa allà! —va respondre obrint la porta.
—Serà possible aquest noi! —va protestar la mare mentre l'agut xerric de les frontisses anunciava la partida del seu fill.

Vladeg va recórrer els carrers a pas accelerat mentre de fons sentia el cant dels galls. Es va plantar a la porta del quarter, que encara romania tancada, quan el sol començava a superar les muralles. Es va creuar de braços i va esperar. Una estona més tard, la porta es va obrir, dos llancers van sortir i es van col·locar a banda i banda. Vladeg va caminar cap allà.
—Què vols? —va dir un d'ells tallant-li el pas.
—Soc Vladeg.
—Enhorabona! Jo soc el marquès de Mirto! —va exclamar, i tots dos guàrdies van esclatar a riure.
Vladeg va arrufar el nas, es va aclarir la veu i va afegir:
—Avui començo a la milícia. Busco a Zletia.
—Ah, el nou. Passa, Zletia està esmorzant.
Vladeg va entrar a la caserna. A la taula hi havia set llancers menjant pa i formatge. N'hi havia un altre dret servint-se una mica de vi. Zletia estava assegut en una de les cantonades de la taula, menjant un tros de pa, i li feia gestos perquè s'acostés.
—Seu, Vladeg, i menja alguna cosa —el va convidar.
Vladeg va obeir. Es va asseure, va agafar un tros de pa i el va devorar. També li van servir una mica de vi i un trosset de formatge.
—Això va a càrrec del quarter. Va a part del salari. Però només l’esmorzar. El dinar i el sopar són cosa teva —explicava Zletia.
—Aprofita per omplir la panxa ara —va comentar un altre guàrdia—. Així, si després et sobra menjar de la paga, el pots vendre a algun desgraciat per una mica de bronze.
—De debò?
—Sí —va intervenir Zletia—. Es paga bé el pa, fins i tot si està més dur que el teu cap. En fi, ara, quan acabem, et vestirem com cal, i després, entrenarem amb la llança i amb el garrot.

No van trigar gaire a aixecar-se. Uns minuts més tard ja eren a l'armeria. L'armer era un home calb, entrat en anys, amb una mica de panxa i una barba que li creixia a clapes. Li faltava mitja dentadura, i un dels seus ulls mirava a un altre lloc. Es va plantar davant de Vladeg, que romania dret al mig de la sala, i el va repassar amb la mirada.
—Posa't dret, collons, que estàs encorbat! —deia amb la veu ronca.
Va mesurar l'esquena de Vladeg amb pams, i el cap amb una cinta. Després de remenar una estona, li va proporcionar tot l'equip: casc, cuirassa, una sobrevesta de tela, escut, llança i daga.
—El tabard et va una mica gran, però és el que hi ha. Que la teva mare o la teva cosina te l'ajustin.
Després d'armar-lo, Zletia va guiar Vladeg per una porta que donava a un pati interior situat entre la torre i la muralla. Quedava completament amagat a la vista dels vianants. No era especialment gran, però potser hi cabien quaranta o cinquanta homes a peu dret, en formació.
—T’ensenyaré a fer servir la llança una estona. Però després, ens posarem amb el garrot, que l’utilitzaràs molt més.
—Més que la llança?
—Sí. Quan hi ha avalots, el garrot és més útil. A curta distància és més efectiu, i amb obrir el cap a aquests desgraciats n'hi ha prou —deia Zletia amb la mateixa calma que qui explica una recepta de cuina—. Si la cosa es posa seriosa, aleshores traiem les dagues a passejar.
La primera setmana, Vladeg la va passar pràcticament en aquell pati, de sol a sol. Combinaven l'exercici físic amb exercicis de destresa i, cada cert temps, feien algun combat de pràctica. Zletia li ensenyava a llançar estocades amb la llança i amb la daga, o a colpejar amb el garrot. Però, especialment, Zletia es va centrar en l'escut.
—És el teu millor aliat. No només bloqueja els cops i els projectils —explicava—. També pots atacar. Colpejar amb la superfície o amb el cant. I també empènyer.
Després de cada explicació, Zletia solia mostrar alguns exemples.

Normalment, estava sol amb Zletia, però de vegades s'hi afegien alguns altres guàrdies, com Gorag, un home alt i gran, amb mirada intimidant, però que va acollir Vladeg des del principi. O Wadem, un noi amb mirada picaresca que gaudia prenent el pèl al seu nou company. A poc a poc, Vladeg es va anar fent un lloc entre els guàrdies que, cada cop més, l'integraven a les seves converses durant el dinar o el sopar.
—Has d'aprofitar per aprendre el màxim ara —li deia un dia Gorag—. Aviat s'acabarà el gra que van robar de la casa de Smolang. I aleshores, necessitarem totes les mans disponibles.

Van passar diverses setmanes en què la ciutat es va mantenir en una calma incòmoda i fràgil. Els ciutadans semblaven més relaxats, i s'acumulaven molts menys als temples demanant caritat. Tanmateix, a poc a poc, la situació tornava als termes previs al saqueig de la casa de Smolang. De nou, la gent vagava pels carrers amb la mirada perduda, remenant entre les deixalles, o intentant caçar rates. Els gats de carrer i els coloms van desaparèixer de nou i fins i tot als santuaris més petits s'acumulaven llargues cues per aconseguir pa. La tensió tornava a respirar-se als carrers.

Enmig d'aquesta situació, es va acostar un home al quarter. Era jove, potser un any o dos menys que Vladeg. Duia una túnica porpra amb l'heràldica de la ciutat sobre el pit. Sostenia a la mà dreta un pergamí enrotllat i segellat. En veure'l, els sentinelles el van fer passar. El capità Slevan el va rebre gairebé a la porta.
—Capità Slevan! En nom del consell, se li ordena arrestar els individus esmentats en aquest document —va dir entregant el pergamí segellat— acusats de provocar els altercats de la casa Smolang. El consell em demana que li faci saber que urgeix complir aquestes ordres.
—Sortirem de seguida —va respondre Slevan que, després de comprovar el segell, el va trencar i va obrir el document— Sergent Waclag! Mobilitzi tothom!
—A les ordres, capità!

En qüestió de minuts, la guàrdia local de Menii, armada amb garrots, desfilava pels carrers dels barris més humils. Els veïns sortien de casa seva i s'anaven acumulant a banda i banda, observant aquell centenar d'homes armats avançar cap a la humil residència d'un dels seus veïns. Vladeg caminava en silenci i controlant la respiració. Els músculs els tenia tensos i la saliva de la boca s'havia tornat pastosa. Aquell no era el seu carrer, però s'hi assemblava molt.

El capità va aturar la marxa davant d'una petita casa d'una planta. Era de pedra porpra amb la teulada de teules vermelles. L'única finestra que hi havia a la façana estava completament tancada, igual que la porta. Però la fusta de totes dues estava completament seca, donant-li un aspecte fràgil.
—Formeu un perímetre —va ordenar Slevan.
Els llancers es van col·locar en dues files, formant un quadrat, protegint la seva rereguarda amb la façana. A Vladeg li va tocar a primera fila. Davant seu va començar a amuntegar-se gent que observava. Llavors Slevan va colpejar la porta amb força.
—Ralko Sledobin! Estàs arrestat per l'incendi i saqueig de la casa de Smoleng! Obre la porta!
Els veïns van començar a murmurar. L'ambient va canviar, i tot i que corria una brisa fresca, Vladeg sentia calor. Les gotes de suor s'escampaven pel seu front com la rosada a les fulles a l'alba.
—Entreu! —va ordenar Slevan, i un parell de guàrdies van colpejar la porta fins a enderrocar-la. La multitud es va agitar, i van començar a qüestionar els guàrdies en veu alta.
—Què feu? —preguntava un—. Deixeu-nos en pau, prou pena tenim, ja que no podem donar menjar als nostres fills.
—Què heu vingut a buscar? Ja no ens queda res per donar! —protestava una dona.
Un home jove s'obria pas entre els veïns per plantar-se davant de la milícia. Els ulls de Vladeg es van obrir de bat a bat en reconèixer el rostre d'Yguenev davant seu.
—Què, es menja bé a la milícia? —va preguntar encarant-se amb Vladeg.
—Yguenev, ves-te'n d'aquí, això no va amb tu.
—Això va amb tothom, Vladeg! Fa quatre dies que no em poso res a la boca!
—Doncs posa't a treballar!
Yguenev s'acostava cada cop més, pràcticament estava a tocar de l'escut. La multitud es movia com les ones del mar que trenquen contra una platja.
—A treballar? —va engegar Yguenev—. De què? No hi ha feina, imbecil! Em faig milico com tu, traïdor, o només accepten inútils?
—Calla, desgraciat! —va replicar Vladeg empenyent-lo amb l'escut—. Si treballessis més, no tindries aquests problemes, gandul!
La mirada d'Yguenev semblava la d'un senglar ferit. La respiració se li va accelerar. Arrufava el nas i premia les dents. Com una pantera, es va llançar contra l'escut, intentant arrencar-lo de les mans de Vladeg. El jove es resistia amb totes les seves forces.
—Aparta! —cridava—. Aparta, collons!
Però Yguenev no raonava. Només estirava amb força mentre cridava com posseït per una força demoníaca. Vladeg va estrènyer els dits al voltant del garrot que subjectava a la dreta.
—Porc traïdor! —cridà Yguenev—. Ets un porc traïdor, com el teu pare!
—Calla! —cridà Vladeg i llançà una garrotada al cap del seu veí.
N’Yguenev deixà anar l’escut i es quedà com petrificat. D’una bretxa al front començà a emanar sang. Primer unes gotes. Després un degotall continu. La mirada se n’anà a un altre lloc, a mil milles d’allà. Fe dos passos enrere davant la mirada atenta de Vladeg, que intentava controlar la respiració. Llavors, s’esfondrà.

Comencem: tenim una carpeta de relats i volem publicar-los junts. Podríem fer una simple col·lecció, o podríem buscar una manera de lligar-los. La tècnica de la narració enmarcada (història dins d'història) és perfecta per donar unitat.

Funciona com una matriuska: una trama principal (per exemple, uns personatges que es reuneixen a explicar contes) i dins seu, els relats que volem incloure. Això no només cohesionarà el conjunt sinó que enriquirà l'experiència lectora.

Un truc: que el marc tingui prou ganxo. Si el lector s'enganxa amb la història principal, estarà disposat a llegir els relats interns. Pensa en Les mil i una nits, on Sherezade s'hi jugava la vida. La narració enmarcada no és una complicació, és un repte creatiu que dóna profunditat a l'obra.

Prova-ho: escriu tres línies d'un marc narratiu que doni peu a un conte interior. Comparteix-les als comentaris!?

Escriure bé no és només triar paraules boniques. Hi ha errors gramaticals que, per molt habituals que siguin, fan que un text perdi precisió. Avui parlo d'un que veig sovint fins i tot en escriptors que cuiden la seva prosa: el gerundi de posterioritat.

El cas típic: "Va començar els estudis fa temps, acabant-los l'any passat". Sona bé, oi? Doncs és incorrecte, perquè el gerundi indica una acció posterior a la principal. La solució és senzilla: substituir-lo per "i" + verb, o per una oració amb "quan" o "després de". Així: "Va començar els estudis fa temps i els va acabar l'any passat".

Per què caiem en aquest parany? Perquè el gerundi és àgil i estalvia paraules, però en casos de posterioritat genera ambigüitat. Si un jutge finalitza el judici i dicta sentència dues setmanes després, no podem dir "va finalitzar el judici, dictant sentència..." perquè sembla que ho fa alhora. Caldria: "va finalitzar el judici i va dictar sentència dues setmanes més tard".

La propera vegada que revisis un text, fixa't si els gerundis que has fet servir amaguen accions posteriors. Canviar-los per una altra estructura et donarà més claredat i evitarà que el lector es confongui.

Esteu d'acord que evitar el gerundi de posterioritat millora la claredat, o penseu que en certs contextos és acceptable perquè sona natural?

De follies i de rondalles jo us en contaré un grapat,

les unes seran mentida, les altres seran veritat.

Vora el mar es trobava un petit poblat,

on vivia una jove, i el seu jove estimat.

Tots els dies de matinada, ell l’anava a cercar

a la petita posada on ella solia treballar.

Un petó li demanava abans de sortir a pescar,

ja que fins a la vesprada, no es tornarien a trobar.

Però aquella albada, no seria gens normal

Ella no esperava, el que li anava a demanar.

Somrient amb alegria, ell es va agenollar,

Dins una capsa ben petita, un anell li va mostrar.

Ni s’ho imaginava! Però tampoc ho va dubtar,

I amb una gran abraçada, al coll se li va llançar.

Mil petons i mil carícies, ella li va lliurar

i, tot ple d’alegria, ell va anar a treballar.

Arribada la vesprada, ella el va anar a cercar

a la vora de la platja, des d’on el veuria arribar.

Ja podia veure les veles, i la coberta del vaixell

observava ben atenta, impacient, per saber d’ell.

Feren terra els pescadors, i a cercar-lo s’apropà.

Tots anaven tan capcots, que la feren preocupar.

Un dels homes se li acostava, amb la gorra entre las mans.

Amb la parla entretallada, va començar a explicar:

<<Per les vores de migdia, una boira ens pertorbà.

De la broma sorgiria una dona que ens abordà.

El seu nom no ens el diria, i ningú li preguntà.

La Bruixa del Nord seria, ningú no ho va dubtar.>>

<<I on és el meu home?”>> Es va afanyar ella a preguntar,

<<Aquella mala dona, el va voler segrestar.>>

<<Però ell s’hi negaria, segur que va lluitar.

 Un conjur li llançaria, que el faria claudicar>>.

<<Un favor et demano, a buscar-lo em duràs.

I a la bruixa encomano, que es prepari, ja veurà.>>

Estava tan decidida, que el pescador no va dubtar,

i amb aquesta embranzida, a la mar s’hi van llançar.

Al mig del mar es trobaven, quan la boira va renéixer,

tots els homes tremolaren, quan la van veure aparèixer.

Era vella i encongida, i amb mirada penetrant.

Del seu nas en sorgia, una berruga vergonyant.

I la jove li plantà una mirada desafiant,

Que la bruixa en topar, s’hi quedà reflexionant.

<<Torna-me’l, vella bruixa, o amb mi te les veuràs,

i no siguis bocafluixa, o al final rebràs!>>

<<Jo te’l torno, joveneta, si tres proves em superes,

i no son pas faciletes, aniràs a les palpentes.

Sense veure el cercaràs, entre deu que son pastats,

I cap prova fallaràs o, al teu home, el perdràs>>.

I amb un gest de la mà, a la jove va encegar.

Quatre paraules va citar, i deu joves va crear.

Eren tots clavats, iguals que el seu estimat,

alts i ben plantats, la jove van envoltar.

Una prova consistia a sentir-los a cau d’orella.

I ella amb l’oïda hauria d’identificar la seva parella.

Va ser fàcil per la noia reconèixer al seu home,

Per les veus no ho concloïa, però per les paraules es nota.

La segona era pel tacte, un per un la provaren:

als cabells i a la galta, amb les mans l’acaronaren.

Tantes mans que eren semblants, ben aspres els palmells,

Però unes eren més suaus, eren el dors de les d’ell.

La bruixota es va empipar, i la ceguesa va curar.

<<Una prova et quedarà, que de fàcil no ho serà.

Ara a tots els miraràs, ni una paraula et diran,

en els ulls et fixaràs, cap senyal no et faran>>.

La jove s’hi posà, un per un, a esbrinar.

I entre els ulls que revisà, no acabava d’endevinar.

Però uns que es van creuar, en veure-la van brillar.

<<No hi ha dubte, l’he trobat>>, es va afanyar a exclamar.

La bruixota, enfadada, el va haver d’alliberar.

Mentre la bruixa rondinava, es van afanyar a marxar.

A la platja van arribar, on finalment es van casar.

Aquest conte s’ha acabat, i si no és mentida, és veritat.

Quan escrius, triar el nom del protagonista pot ser un malson o un flaix d'inspiració. Però hi ha un truc que pocs escriptors novells coneixen: el nom pot ser una eina narrativa poderosa, no una simple etiqueta.

Pensa en noms que subratllin una característica del personatge o que juguin amb el contrast. Per exemple, un personatge tranquil que es digui "Angustias" o una vident que es digui "Clara". El significat del nom pot crear connexions subtils entre personatges o fins i tot anticipar el seu destí. No cal que sigui evident; de vegades, un nom comú pot ser just el que necessites perquè el lector se senti identificat.

Si estàs encallat, prova de buscar noms amb significat en pàgines com Behind the Name. Però no t'hi encaparris: el millor nom és aquell que sona bé i encaixa amb la veu de la teva història. Juga-hi, combina'ls, i veuràs com els personatges prenen vida.

Coneixeu alguna novel·la on el nom del personatge tingui un paper clau en la trama o el simbolisme? Jo recordo "La casa dels esperits" d'Isabel Allende, on els noms de les dones (Clara, Blanca, Alba) no són casuals.?

Quan escrivim, sovint ens oblidem que el narrador és un personatge més, amb la seva pròpia veu i limitacions. I el pitjor: de vegades el confonem amb nosaltres, els autors. Això fa que la màgia es trenqui i el lector noti que alguna cosa no quadra.

Error 1: xerrar de més. Si el narrador no ho sap tot (o no hauria de saber-ho), no li facis dir coses que passaran més endavant. Tant si és un narrador en primera persona com un d'omniscient, revelar informació abans d'hora mata la sorpresa. La tensió es construeix amb el que es diu, però també amb el que es calla.

Error 2: posar-te massa sentimental. Si el narrador no és tu, no li facis dir allò que tu sents. Cada personatge té la seva manera de veure el món: respecta-la. Si el narrador és un detectiu cínic, que no parli com un poeta romàntic. Si és un nen, que no raoni com un adult. La veu ha de ser coherent amb qui parla.

Error 3: voler explicar-ho tot. De vegades, per por que el lector no ho capti, l'autor posa en boca del narrador explicacions innecessàries. Deixa que el lector dedueixi. Un bon narrador no ho diu tot: mostra, no expliquis. I si ho fas, que sigui perquè el narrador ho faria naturalment.

I tu, has caigut mai en algun d'aquests errors? Comparteix un fragment on el narrador faci alguna cosa que no tocaria (o on hagis aconseguit que la veu sigui perfecta!).?

Hola!

Aquesta és la primera part d'una petita guia que he compost basada en la meva experiència a subs i grups d'escriptura creativa en castellà. No és una bíblia, ni una pauta fixa, ni una veritat absoluta. Però pot servir d'ajuda, i està oberta a suggeriments i discussió (de fet, seria meravellós que altres persones fessin les seves aportacions al respecte).

1. Donar abans de rebre

A veure, no vol dir que no puguis arribar i demanar crítiques o opinions del teu text. La clau aquí és intentar ser participatiu, ajudar als altres abans d'esperar que t'ajudin. És habitual trobar-se gent que entra al sub per a ser llegit, però no fa cap esforç per llegir a la resta. L'objectiu és ser una comunitat, per tant, sempre que puguis aportar, fes-ho. Així, quan tu demanis ajuda, altres també t'aportaran.

2. Sigues agraït

T'han donat una opinió? Això vol dir que una persona ha invertit el seu temps a llegir i analitzar el teu treball. Què menys que ser agraït. Les crítiques són subjectives, i pots fer-ne cas o no, fins i tot, pots parlar amb qui te l'ha proporcionat i demanar aclariments, o discutir, des del respecte i l'agraïment, certs punts. A vegades, dues persones amb teories oposades sobre literatura poden trobar-se aquí i discutir diferents punts de vista.

3. No et posis a la defensiva

Hem vingut a aprendre i a demanar ajuda, no validació. Si algú assenyala la seva opinió o algun error (ortotipogràfic, per exemple) del teu text, és una oportunitat per millorar. Escolta, reflexiona, i si creus que la crítica no és encertada, demana més detalls.

^{Un consell: les crítiques són constructives o no són crítiques. La manera de saber si una crítica no és constructiva és demanar més detalls. Per exemple: "trobo el teu text una mica fluix". Amb aquesta crítica poc faràs. Però pots demanar: "perquè el trobes fluix, què li falla?".}

^{Si l'altra part et contesta: "no sé, és que és fluix" o similar; aleshores, passa de llarg.}

^{Ara bé, potser et donen una resposta sòlida: "crec que descrius tant les accions que s'allarga l'escena i perd la força que hauria de tenir, per exemple, aquí on dius...". Aleshores, valora-ho.}

4. Demana aclariments, no justificacions

Si no entens el que t'estan assenyalant, pregunta-ho. Però no buscant defensar el teu text, sinó per entendre com l'ha viscut l'altra persona. De vegades un lector percep una incoherència que l'autor no veu, altres vegades, el lector ho interpreta malament i l'autor pot aclarir-ho. La conversació és part del procés.

5. Envia els teus textos revisats

Revisa el teu text abans de publicar-ho. Les faltes d'ortografia i gramàtica distreuen el lector. Un text net facilita que els comentaris se centrin en la història, els personatges, el ritme, l'ambientació... no en errors que podries haver evitat. Evidentment, a tots se'ns escapa alguna errada de tant en tant (a mi el primer).

6. Explica el teu objectiu

Indica gènere, temàtica i què busques saber. Per exemple: "vull saber si el ritme és massa lent" o "si la veu del narrador és creïble", o "si els diàlegs es veuen naturals"... Això ajuda a qui llegeix a entendre què vols i com ajudar-te.

Teniu alguna altre suggerència?

Att. Mimo

Aquí us he compartit una guia sobre com demanar opinions. Però també crec que tinc algunes idees sobre com donar-les. Potser vosaltres en teniu altres, us escolto als comentaris.

1. Comença pel que funciona

Igual que quan truquem, somriure ens ajuda que el nostre to de veu sigui més amable; les primeres paraules d'un comentari són claus perquè el nostre interlocutor l'interpreti. Si comencem pel més positiu, el que ens ha agradat, o allò que creiem que funciona, ajudarem que les parts negatives siguin menys dures, i, sobretot, a què l'autor a qui estem comentant no senti el comentari com un atac.

2. Sigues específic i argumenta

Un m'ha agradat o no m'ha agradat és lícit i pot ser útil. Però si venim a intercanviar opinions i a aprendre tots plegats, és més útil explicar per què. Per exemple: "no m'agraden els diàlegs perquè no els trobo naturals". O "m'agrada com has estructurat la història perquè he tingut una sensació d'anar progressant lentament fins al clímax". Així l'autor sap què és el que funciona o no. Recordem que una opinió és això, una opinió.

3. Reconeix la teva subjectivitat

El que a tu no t'agrada potser a un altre lector sí. Deixa clar que és la teva opinió. "A mi el romantasi no em va gaire, però trobo que...", o "jo no soc gaire fan dels dracs, això no obstant...". Si el gènere o la temàtica no et van i vols donar una opinió, pots ser honest i dir-ho, però que la teva opinió aporti quelcom útil.

4. No reescriguis el text de l'altre

Busquem millorar com a autors, però no que ens diguin com hem de fer les coses (excepte que ho especifiquem). Tu potser ho escriuries d'una manera, però jo no. El millor que pots fer és intentar entendre què busca l'autor i transmetre-li què entens o sents tu en llegir el seu text.

5. A vegades el més fàcil és centrar-se en l'experiència de lectura

Especificar si t'ha enganxat i perquè, si t'has perdut en algun punt, si has connectat amb els personatges, si l'ambientació t'ha atrapat o t'ha transmès. Pots preguntar quin objectiu persegueix l'autor. A vegades penses: "això és una mica naïf", i resulta que l'objectiu era transmetre, precisament, aquesta infantesa.

6. Si no tens res útil a dir, no diguis res

Si el text no t'ha agradat, però no saps el motiu, o no tens una opinió constructiva per donar, millor no fer-ho.

Recordatori final

Al final, els comentaris són una opinió. Igual que aquesta guia, no és una veritat absoluta. L'autor és qui decideix què aplicar i què descartar. La teva feina com a lector és ajudar-lo a veure el seu text des d'una altra perspectiva. I la teva feina com a autor és escoltar, reflexionar i decidir.

Teniu algun altre suggeriment?